PREMSA
Ivet Eroles entrevista Kliment Olm
2020
https://surtdecasa.cat/pirineus/arts/kliment-olm-rocaviva
“Tots tenim a dins potencials no expressats, sovint reprimits a causa de limitacions absurdes”
Rocaviva és un laberint
màgic, iniciàtic i terapèutic, que combina art, paisatge i missatge
Ivet Eroles 11/06/2019
El Kliment Olm és l'artista creador de Rocaviva, un espai de roques
esculpides pròxim a Músser, un poble ubicat entre l'Alt Urgell i la Cerdanya,
d'on Olm és originari. L'any 2010 l'obra va ser declarada Bé cultural d'interès
local, però l'any 2013 Olm va haver de marxar a causa d'agressions i amenaces
cap a ell i la seva obra. El 2017 el projecte va reobrir de nou sota la gestió
i preservació de l'Associació Cultural Rocaviva.
Rocaviva proporciona informació i vivències que porten a reflexionar, que
estimulen la llum, la màgia pròpia de cadascú
Fa molts anys que es
parla de promocionar les comarques, es fan plans de màrqueting turístic, però
es deixa de banda Rocaviva. Des d’aquí demano a les autoritats que reflexionin,
que obrin els ulls i vegin que Rocaviva existeix. Que és un actiu sòlid,
singular i molt rellevant que tenen del tot descuidat. Mai és tard per
rectificar. Tota col·laboració serà per nosaltres benvinguda i agraïda.
*
DIARI SEGRE. Juliol 2012
Si et plau, presentat una mica.
Em diuen Climent Olm, si la mort no m’atrapa abans,
compliré a la tardor els 62. Visc en una cabana a Rocaviva, un espai escultòric
i paisatgístic en el que porto treballant 26 anys i menant una vida força
eremítica. Tanmateix, que ningú es confongui, quedi clar que no sóc un sant ni
un savi. Sóc més aviat un aprenent de tot..., fa pocs dies algú em va
qualificar, amb molt encert, de ignorant atrevit.
Quan
et vas introduir en el món de l’art?
De sempre que m’havia agradat, ja de
petit i adolescent em sorprenia la plasticitat de l’argila, les formes i els
colors del paisatge i de les coses, les constants transformacions dels
núvols... Després ho vaig tenir durant molts anys oblidat. Fins que el 1968, en
plena època franquista, em vaig comprometre a lluitar pel canvi, cosa
que, portat per la juvenil, un xic inconscient rauxa (que em va portar a la presó), implicava fer pintades.
Per justificar la possessió d’esprais vaig començar a pintar..., i així
vaig redescobrir la meva vocació.
Com se’t va ocórrer el projecte de les
escultures a la natura?
Als 18 anys vaig començar a
treballar en una escola-taller de ceràmica i em vaig matricular a l’escola
Massana, que vaig abandonar aviat, en descobrir que aprenia més ràpid treballant.
Vaig fer també la meva primera exposició a Bcn. Després, durant anys, de manera
esporàdica, cultivava el dibuix, pintura, ceràmica..., també l’anomenat “art
pobre”. Feia alguna exposició, habitualment amb poc èxit. Cansat d’això em vaig
proposar una prova: en un estiu faria tres exposicions en llocs diferents i, si
la cosa no funcionava plegaria. Va ser un fracàs total, hi vaig perdre diners!
i em vaig trobar amb un munt de ceràmiques que no sabia on desar, de manera que
vaig començar a posar-les en llocs estratègics a l’entorn de la cabana...,
quedava molt bonic, però passat un temps, vaig veure com n’era la intempèrie de
devoradora, a 1350 m. d’altitud, el sol i sobretot el gel feien malver les
peces, de manera que les vaig retirar. Llavors va arribar la idea de treballar
la pedra. Veus?, els fracassos són oportunitat.
Les
obres, les treballes a casa i després les transportes a la natura, o bé ho fas tot in
situ?
Més aviat les treballava, doncs vaig
patir un accident que, a causa de la marginalitat i la pobresa que comporta la
vida de certs artistes, en lloc de millorar empitjorava i va acabar deixant-me
minusvàlid durant més de quatre anys. Ara m’he recuperat un xic i, amb
prudència, intento continuar. Treballar a casa?, no, la major part de l’obra
està realitzada sobre roques intransportables. Tinc un taller mòbil que cal
anar desplaçant de roca en roca. Les pedres petites es treballen en un obrador
a l’aire lliure.
Quant temps has trigat a esculpir les
600 escultures que integren el projecte?
Fa 26 anys que vaig començar amb tot
això. He de dir que no m’agrada el terme de “escultures”, prefereixo dir:
roques treballades, que es correspon més a la realitat, ja que els dits
treballs van des del petit baix relleu a la talla profunda. El nombre de 600,
es refereix només a roques ancorades al terreny, a obra que ningú se’n pot
fàcilment emportar. Les peces petites no les tinc contades.
On
es troben ubicades aquestes roques treballades?
Ocupen els dos vessants de una serralada
amb belles vistes, prop del poble de Mussa de Cerdanya. Integrades al paisatge,
estan disposades al llarg de una xarxa de senders, és doncs un laberint. Per
això el lloc s’anomena Rocaviva -un laberint màgic- Que fa un
parell d’anys van ser declarat bé cultural, gràcies a l’Isidre Domenjó i en
Carles Gascón, tècnics del CCAU. Gràcies també a l’Ermengol Puig, professor i
crític d’art que, amb mirada clarivident, va descriure l’obra en profunditat.
Està previst que el conjunt sigui
visitable? Quan i com es realitzaran aquestes visites?
Naturalment, he fet aquesta obra per posar-la al servei de les persones i el País. Per diverses raons no ha estat possible fins ara..., entre altres, perquè qui fa quelcom fora del corrent, no sol ser comprés i es sol topar amb obstacles de tota mena. Intentarem obrir el 23 de juny. Només és faran visites concertades. El propòsit és proporcionar al visitant una experiència singular, de caire lúdic-humanista-espiritual.
El proper cap de setmana s’estrena el documental “Climent Olm o les Pedres que parlen” al Picurt.
Sí, aquest documental s’estrena al poble de Artedó,
escenari de Picurt, el dissabte 30 de juny.
Mira, la vida va portant les coses, ens pensem que
prenem decisions i parlem molt de llibertat, però no sabem que és. Si ho mires
bé, veuràs que som microbis, durem un instant en l’infinit. En realitat, tots
plegats som com actors en un gran teatre. Així que, idees i fets apareixen quan
han d’aparèixer.
Què ens explica el documental i en quins aspectes de la teva creació incideix més?
Jo volia un documental de Rocaviva, volia sortir-hi el mínim, simplement perquè m’agrada l’anonimat, i perquè no considero tenir un mèrit especial, jo em limito a complir el que sento que he de fer. Però sembla ser que cal donar la cara. Així que, en nom de l’eficàcia, he acceptat fer-ho. El documental es concentra doncs en l’escultura i en l’artista, altres matèries artístiques queden al marge.
Què ha suposat per a tu una experiència d’aquest tipus?
M’ha donat la ocasió de compartir amb l’Albert Galindo,-guionista-, i amb l’Albert Cristófol -càmera-, ... Ha estat agradable i divertit..., i ha confirmat la meva idea de que, si en lloc de competir, prescindim de egos-orgulls-vanitats i ens posem a col·laborar, el resultat genera harmonia i és bo per tothom.
Vius
en una cabana feta per tu mateix. Explica’m com ho vas fer.
Guiat per la citada ignorància
atrevida, la vaig construir des de zero, amb materials barats i reciclatge,
sense haver estudiat arquitectura, fet de paleta, de fuster, electricista o
lampista... per ser poc habitual, alguns ho troben meritori, però abans, sempre
el comú de la gent s’havien fet la casa, només cal paciència i voler. Una cosa,
si la tens clara la fas, la vida mateixa et va ensenyant, aprens sobre la
marxa. També he de dir, i espero no convocar un “bulldozer”, que ho vaig fer
sense permís, i tampoc per treballar les pedres, ho confesso amb la finalitat
de fer reflexionar a propòsit dels recursos, idees i creativitat que es perden,
per un excés de burocràcia i voluntat de fiscalització i control. En aquest
sentit Catalunya hauria d’aprendre dels USA i altres països més flexibles.
On es troba ubicada? Quins serveis té?
(televisió, internet, telèfon...)
Com deia, forma part del conjunt
escultòric, és la cabana-taller de l’artista. Durant molts anys no vaig tenir
telèfon, ni cap mena d’electrodomèstic... No per cap prejudici, simplement per
pobresa.
Televisió?, Reconec que és una finestra oberta
al món, però va plena de brossa. Considero que és una mena de droga molt
perillosa, que te molts milions addictes, i que, al igual que l’esport i la
religió organitzada, és l’opi del poble, és a dir, el manté entretingut, endormiscat.
Potser sí que l’esport és un succedani de la guerra i que la religió ens
consola, però personalment penso que és millor anar al fons de les coses i no
acontentar-se amb subterfugis i façanes adulterades... Convé sobretot no perdre
el temps en banalitats. La vida és curta, no sabem si demà encara hi serem.
Simplement existir és un miracle i cada instant un tresor, del que generalment
no en som conscients, hipnotitzats com estem per mil miratges. No tinc doncs tv, de fet poca electricitat i l'ordinador se la menja quasi tota. On estavem?... Ah sí, doncs gairebé tampoc tinc internet, just per enviar correus, que escric en word... copio i envio tot seguit, d'allargar-me s'em acaben les dades i toca pagar més. Cosa que no em puc permetre.
Ets una persona molt coherent amb les teves idees. Tant el teu modus vivendi com la teva obra van molt lligats a una filosofia de vida. Ens l’expliques?
Això de coherent..., cadascú fa el
que pot, però sí, en la mesura del possible ho intento. Les teories, sinó van
acompanyades de la practica resulten nefastes. Són molts que, des de les seves
trones, prediquen unes coses però en fan unes altres. No deixa de sorprendre
que, estan a la vista com està la contradicció, la majoria no sembla que se’n
adonin i segueixin rendint culte a ídols, doctrines i sistemes caducats.
Afortunadament, la crisi està posant moltes coses en qüestió..., i d’aquí
n’hauria de sorgir una nova manera de fer, més lúcida, humana, ecològica...,
més coherent amb la realitat global.
La “meva”filosofia? De fet ja l’estic
explicant. Mentre em trobava físicament disminuït vaig escriure un llibre,
(publicat per l’Editorial Setzevents) En ell, al llarg de 540 pàgines, de les
que aproximadament la meitat són fotos, intento aprofundir i, més que
teoritzar, generar experiències, no sé si ho aconsegueixo..., ja que, com vaig
relatant, sóc aprenent de tot i també d’escriptor.
Penso que tots aquests sistemes obsolets de que parlava abans, i que a força de por es mantenen vigents, són un pes que ens impedeix realitzar-nos com a éssers humans. Tanmateix, els veritables “enemics” no són determinat partit, ni aquesta o aquella multinacional, religió o estat, el que ens barra el camí és la inconsciència i la ignorància, la dels uns i la dels altres... per això és tant important l’educació dels infants, cosa a la que, per cert, la tv. no hi ajuda gens.
T Les revolucions que han sorgit al llarg de la història han acabat més o menys fracassant, -tot i que l’essència segueix viva-, perquè ha fallat l’element humà, perquè estem encara anestesiats pels vells paradigmes. Cal veure que som procés vers una Humanitat més evolucionada i que ara estem en un punt crucial: cada dia més veus ho estan dient... Explicar “la meva filosofia” deies?..., la resumiria amb aquesta frase: estima i fes el que vulguis.
En l’actual context de crisi, cap a on creus que evolucionarem?Cada dia és més de coneixement comú, que tota crisi, tant a nivell personal com col·lectiu, és molt positiva, perquè qüestiona el què es venia fent i obre per tant la porta al canvi. Recordo de infant que els grans parlaven de hipotecar-se com una cosa terrible..., i de sobte, fins fa quatre dies, et venien que era cosa bona i, oblidant tot criteri, temptats pel desig de posseir i l’ànsia de figurar, molts s’hi apuntaven. El resultat aquí el tenim, realment no calia ser gaire clarivident per veure’l. El sorprenent és que durés tant. Veig però que molts hi volen tornar i si ho fan tornarà a fracassar, perquè, en un entorn limitat, el creixement indefinit és impossible, no salta a la vista?
Si no ens posem a reflexionar seriosament, sinó transcendim, a mida del possible i cadascú a la seva manera, la inconsciència, la ignorància i la por, sinó comprenem que el planeta és una sola cosa i que tot depèn de tot, ens podem veure abocats a un feixisme espantós, això sí, disfressat de democràcia. Confio en que serem prou savis... Amb el meu art i amb la paraula, animo a tothom a sortir del somni col·lectiu i començar a pensar per si mateix, a unificar cor i ment, intel·ligència i sentiment. Com deia, estimar és premissa bàsica, començant per un mateix, i als altres i a les coses.
Ens convé cultivar una ecologia integral que contempli
i unifiqui l’aspecte físic de tot i també l’espiritual. Sé que
aquesta paraula està fortament contaminada, provaré doncs d’explicar-la: molts
savis ho afirmen: el segle vint-i-un, serà espiritual o no serà. Una
espiritualitat que transcendeix sectes i religions encarcarades, lliure,
valenta i solidària, pacífica, ecològica, creativa, alegre... Fonament de una
arrelada Ètica Humanista, que portà a la Declaració Universal de Drets Humans:
gran instrument per generar un món millor. El primer article de la qual,
inspirador de tots els altres diu així:
“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en
dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se
entre ells amb esperit de fraternitat” ..., i jo afegeixo: amb bon amor i bon
humor això és possible.
Quins valors creus que hem
perdut com a societat?
Diria que no n’hem perdut cap, que tots continuen
vius, latents sota una capa de convencions i superficialitats, que ens amarguen
i consumeixen inútilment la vida. Lo millor de cadascú està esperant, desitjant
ardentment a sortir a la llum. Perquè en el fons, tots sabem que en aquests
valors resideix molta pau, alegria de viure i felicitat que, ja està vist,
aquesta pretensiosa civilització materialista no garanteix en absolut.
Estic convençut que, de la mateixa manera que en pocs
anys la gent han aprés a reciclar, i en qüestió de dies a sortir a fumar al
carrer, es podria en poc temps generar canvis dràstics, que ens obririen les
portes de una Nova Era. Això, al punt on s’ha arribat, no és idealisme, ni un
luxe, sinó una necessitat. Altrament pinten bastos.
Cadascú ha de veure que, si vol un món millor del que
és, ha de començar per cultivar i expressar el millor de si mateix en la vida
quotidiana. Els beneficis d’una tal
actitud, no es recullen un demà que no arriba mai, sinó immediatament, en la
relació amb un mateix, amb els altres, amb les coses, amb la vida.
Tens alguna afició? A què dediques el teu temps
lliure?
Temps lliure? que és això?..., la
contraposició al temps esclau?..., potser la vàlvula d’escapament per no
rebentar?...Tot el temps hauria de ser lliure i cadascú ocupar-lo en feines en
les que es sentís realitzat i que fossin realment útils a la col·lectivitat...,
i no solsament un mitjà per aconseguir el tant idolatrat diner: aquest déu al
qual tots estem obligats a rendir culte. Que ens promet llibertat i felicitat,
però que ens fa dependents i neuròtics, plens d’estrès, por, ansietat..., i que
genera a nivell mundial especulació salvatge, misèria, esclavatge, guerres
terribles, indicible violència i sofriment.
I després d’aquest
projecte, què tens en ment?
El projecte iniciat a Rocaviva no me
l’acabaré per anys que visqui. De fet, estic a la recerca d’ajudants i
col·laboradors per poder continuar la feina. El resultat seria quelcom
fantàstic, sens dubte únic. Falta ara que les autoritats tinguin la suficient
perspectiva per adonar-se’n i ajudar el suficient. Catalunya és un petit país
valent que, malgrat els obstacles sempre ha destacat, entre altres coses per la
cultura i l’art. Al meu entendre, aquests són recursos molt importants de que
disposem per poder continuar sent nosaltres mateixos i tenir una presència al
món. Aquest convenciment ha estat un dels motors que ha guiat i guia la gènesi
de Rocaviva, que ara es posa al servei de la Humanitat en general i d’aquest
nostre país en particular.
Ara més que mai, convé transcendir
inèrcies i divergències destructives, ajuntar energies, créixer plegats. És
vital obrir la ment, cultivar la creativitat, realitzar projectes innovadors.
Voldria acabar enviant un missatge: si algú es vol fer amiga-amic de Rocaviva... les portes estan obertes. El nostre és un projecte en marxa, la obra inacabada.
*
ENTREVISTA A "EL PAIS", JULIOL 2012
(Lluís Visa)
El escultor Climent Olm, de 62 años, ha decidido dar a
conocer la obra escultórica que ha mantenido oculta en un bosque de su
propiedad del pequeño pueblo de Mussa, entre la Cerdanya y el Alt Urgell. El
artista ha construido en medio de la naturaleza un auténtico museo de más de
600 esculturas de granito, algunas de gran formato, que conforman un laberinto
mágico al aire libre.
Olm cree que ha llegado el momento de mostrar al
público las obras que en los últimos 26 años ha esculpido en las rocas
graníticas. El resultado del trabajo, realizado de forma callada y paciente, es
un espacio escultórico de gran valor artístico que denomina Rocaviva,
un laberint màgic.
El artista de Mussa, casi un ermitaño (vive en plena
montaña junto a sus esculturas), ha cultivado la pintura, la cerámica y la
madera. Ahora se descubre como escultor arrancando de las piedras las formas
ocultas con la intención de transmitir un mensaje humanista y espiritual. “Una
espiritualidad libre, pacífica, ecológica y mágica, desvinculada de sectas y
religiones desfasadas”.
Olm explica que Rocaviva, un laberint màgic es
un museo sin puertas en un paisaje exuberante de roble, enebro, pino, boj y
plantas aromáticas. Y también “un espacio lúdico, de reflexión, de silencio, de
paz y facilitador de vivencias positivas y relajantes, esenciales para poder
vivir con más salud, armonía y plenitud”.
Las visitas serán concertadas y tendrán una duración
mínima de dos horas. Los sábados habrá una visita para grupos; el artista hará
de guía, si bien los visitantes podrán realizar el recorrido solos con un
catálogo de 40 páginas.
Para llegar al parque escultórico de Olm hay que
caminar 10 minutos desde Mussa. Las obras están esparcidas por todos los
rincones del bosque y lo interesante es ir descubriéndolas recorriendo los
senderos, un verdadero laberinto. “La idea es que la gente se pierda,
reflexione y se reencuentre a sí mima”, afirma el autor, que pide que lo
visiten con calma porque si no “no podrán entender lo que las piedras dicen”.
Si alguien tiene capacidad para hacer que las piedras
hablen es Olm. Antes de intervenirlas con el martillo, el cincel o la mola
eléctrica, las ha mirado mil veces para descubrir sus formas. “La figura ya
está ahí, la ves solo con mirar la roca. Lo que hay que hacer es quitarle lo
que le sobra”. “¡Claro que las rocas tienen vida y conciencia!”, añade. “A mí
me hablan”.
Lo que más ha esculpido Olm son caras, figuras
abstractas, símbolos, manos, alguna frase corta y, sobre todo, muchos ojos. “Lo
más importante de la cara”, explica, “son los ojos y la mirada. Los ojos son
los órganos más importantes. Son la conciencia, el estar despiertos y atentos
ante lo que nos rodea”. Las caras de sus esculturas son como personificaciones
de espíritus naturales. No son reproducciones de rostros, sino figuras
antropomórficas que reflejan el sufrimiento humano. Muchas ofrecen más de un
perfil según la posición del visitante.
A Olm le cuesta definirse como artista y encasillarse en alguna de las corrientes escultóricas contemporáneas, como el Earth Art y el Land Art. “No sé qué decir. Los críticos ven en mis obras influencias del románico, de los cubistas y hasta de los fovistas, pero yo no he pretendido nunca copiar a nadie. Voy haciendo lo que me sale según la piedra que tengo delante”. Él cree que es posible la armonía entre el hombre y el paisaje. “Yo, con mis esculturas, no lo transformo, sino que lo humanizo”. ¿Le gustaría que esculturas de su laberinto fueran exhibidas en espacios urbanos? “No. Estas están hechas para quedarse aquí, son de este lugar”.
EL PERIODIC D’ANDORRA juny
2013
He visitat al Consell Comarcal de la Seu l'exposició
de Climent Olm. És una exposició de fotografies de pedres, roques esculpides in
situ. Un treball gegantí en el qual Climent Olm ha esmerçat més de 25 anys. La
veritat és que volia escriure sobre aquest Laberint màgic desprès d'haver anat
a Mussa a visitar-lo, però encara no hi he pogut anar. Tot i que Travesseres i
Mussa som pobles veïns, mai m'havia pensat que tenia tan a prop una autèntica
obra d'art i mai havia personalment conegut al seu autor. Havia sentit algun
comentari sobre un noi de Mussa que vivia en una cabana a la muntanya i que
treballava les pedres.
Ningú es profeta a la seva terra doncs es considerava
a Climent Olm com una persona un xic extravagant que vivia al marge de la
societat. Poca gent pensava que era un asceta.
Avui que la crisi ens ha fet baixar dels núvols del
consumisme sense mesura que anys enrera es practicava, ens donem compte del seu
sentiment ecologista i panteista de retorn a la natura. Ara que he conegut la
seva obra i que dit de passada m'ha fet pensar en Rodin, he de dir honestament
que m'he quedat impressionada, no sols des del punt de vista artístic del
treball meticulós, de l'expressionisme d'algunes escultures, sinó també pel
missatge que ens dona l'espiritualitat de Climent Olm.
En primer lloc l'arrelament de les pedres a la terra,
les quals ens fan sentir d'un lloc concret, d'un paisatge, en aquest cas de
Mussa i de la nostra Cerdanya amb la majestuositat del Cadí a migdia. Desprès
el treball de l'artista ple de simbolismes màgics, com el seu interès amb
esculpir ulls, oberts, tancats, cares amb tres ulls, tot plegat per
ensenyar-nos la importància de la mirada humana sobre el que tenim el davant,
massa vegades mirem sense veure, sense sentir ni el batec del cor ni el de la
realitat propera.
Considero que l'obra de Climent Olm és un autèntic
maridatge entre Natura i Cultura, perquè transforma les pedres en escultura
sense que perdin la seva condició de roques.
La cultura és des del punt de vista antropològic la transformació de la natura per la mà de l'home. Olm fa cultura sense destruir la natura, emprant el granit de la Cerdanya per fer-nos sentir simultàniament la bellesa de l'art i el respecte de la natura. Quan vagi a visitar aquest trocet de Pirineu màgic us explicaré, estimats lectors, les meves sensacions.
Sol Guasch
Climent Olm protagonitza la nova producció pròpia de
Picurt
Climent Olm o les pedres que parlen (Albert
Galindo-Albert Cristòfol)
Albert Galindo i Albert Cristòfol presenten
enguany l'autor d'un excepcional bosc d'escultures a Músser, que ben aviat
s'obrirà al públic
El documental es presentarà l'últim dia del festival,
el 30 de juny a Artedó.
Albert Galindo i Albert Cristòfol presentaran novament
una producció pròpia del festival Picurt. Enguany, els dos documentalistes
pirinencs han seguit les passes de Climent Olm, un escultor que treballa en
plena natura i que té un projecte monumental al Baridà que ben aviat estarà a
l'abast del públic.
El documental Climent Olm o Les pedres que
parlen s'estrenarà l'últim dia del Picurt, el 30 de juny, a Artedó.
Galindo -com a guionista i director- i Cristòfol -com
a realitzador- presenten la figura de Climent Olm, que ha esculpit 600 pedres de
granit creant una obra monumental en plena natura a prop de Músser, al límit
entre la Cerdanya i l'Alt Urgell.
La creació està pensada per aconseguir una harmonia
total entre home i paisatge. El resultat és Rocaviva, un laberint màgic que
oferirà una experiència lúdica i espiritual. Albert Galindo qualifica Olm com
"una persona molt coherent, amb una filosofia molt profunda i que fa 25
anys que viu en una cabana que ha construït ell mateix".
La producció pròpia ha estat sempre un dels pilars del
Picurt, que també és una finestra oberta a audiovisuals sobre muntanyes de tot
el món. La prioritat, però, és ser un espai de reflexió sobre el Pirineu,
segons ha recordat la directora del certamen, Montse Guiu.
Climent
Olm o les pedres que parlen és una producció
Aixadafilms i Qucut per a Cultura i Entorn del Pirineu (CEP), l'associació que
organitza el Picurt. Té una durada de 25 minuts.
Climent Olm:
«Rocaviva no hauria sigut possible sense l'ajuda dels menairons»
*
EL
PERIÒDIC D'ANDORRA
Tallista en roca, pare del bosc màgic de Rocaviva.
Quan d'aquí a centenars, milers d'any, tot hagi petat,
és molt probable que pels boscos de Mussa encara hi pul·lulin les talles de
Climent Olm (1950).
Un parc d'escultura –rostres antropomòrfics, símbols
maçònics, figures geomètriques– que l'autor defineix com un «laberint màgic», i
que després d'un quart de segle de feina avui integren mig miler llarg de peces
de granet.
Rocaviva –així es diu la criatura– fa un efecte
considerable, a mig camí entre els atlants tolteques, els moais de l'illa de
Pasqua i els pares fundadors del Mont Rushmore. ¡Però a tocar de
Martinet!
El Consell Comarcal de l'Alt Urgell li consagra des
d'avui i durant tot el juny una exposició.
Per cert: Olm busca aprenent. S'abstinguin els
hilòfobs.
–Si Rocaviva és un bosc màgic, per força hi ha d'haver menairons.
–I tant. N'està ple. Hi ha pedres molt grans que
clarament han estat mogudes de lloc. Si no fos pels menairons, no hauria pogut
fer res.
–¿Un museu a l'aire lliure?
–Més aviat un projecte viu, un lloc que pretén incitar
a la reflexió i a la meditació. No és només un parc d'escultures.
–¿Algun parentiu, amb el bosc de Xicu Cabanyes a Can Ginebreda?
–Algun punt de contacte sí que el tenim; tots dos
toquem molt el tema de la mort. Com la vida, d'altra banda, perquè cada nit ens morim i
cada matí ressuscitem. A la gent li fa por pensar-hi, com si li parléssim del
papus, però tots estem morts: des del mateix dia que naixem, estem condemnats.
–Que encoratjador. ¿Quin és el símbol de la mort, a Rocaviva?
–La calavera. Un clàssic que comparteixen moltes
cultures.
–Quan va començar, ¿tenia un pla al cap?
–Vaig començar d'una manera accidental; un dia vaig
posar-me a treballar la pedra, però no en tenia ni idea de si serien tres o
300. De fet, avui n'hi ha més de 600.
–Prolífic, ho és, vostè.
–Dit així, ho sembla. Però precisament per això
prefereixo parlar de roques treballades abans que d'escultures. Crec que és més
exacte, tot i que hi ha des de baixos relleus fins a escultura exempta.
–I amb el bosc d'Ibarrola, ¿hi sent alguna afinitat?
–Poques; ell prefereix pintura i arbre; jo, pedra i
ceràmica.
–Pedra que veu, ¿pedra que talla?
–Tant, tant, tampoc. Procuro deixar una distància
entre roca i roca.
–¿Com és, una pedra bona?
–Estaria bé poder triar, però faig amb el que trobo i
més aviat és la roca, la que em tria a mi.
–Amb la mà al cor, ¿sap on són totes i cadascuna, d'aquestes 600 roques
treballades?
–Diria que sí, però de vegades em despisto. I ara no
em posis a prova.
–¿Tenen títol?
–No.
–Menys mal, perquè si no, tindria un problema. La temàtica: hi predomina la
figura humana –cares, ulls i mans... ¿Per què?
–Més que cares, són energies tel·lúriques o, si vols,
éssers extraterrestres.
–I figures geomètriques.
–Sí. Tenen un valor universal perquè –crec– estan
inscrites al patrimoni genètic de l'ésser humà. S'han fet servir en la
maçoneria, en la Rosa-Creus, el Cristianisme, el budisme...
–Pelet esotèric, tot plegat... ¿No serà maçó, vostè?
–No, no. El que passa és que l'esoterisme no és tan...
esotèric.
–¡?
–Vull dir que l'esoterisme és a la vista de tothom, el
que passa és que moltes vegades no sabem veure-ho. ¡Perquè ningú no ens n'ha
ensenyat, ep!
–Ensenyi-me'n. Quan vaig per Rocaviva i veig un rectangle, ¿què he d'interpretar?
–Estic parlant de construcció, de matèria.
–¿I si m'hi topo un triangle?
–Creació, manteniment, destrucció; el cicle de la
vida.
–¿Un cercle?
–El símbol perfecte, que utilitzem per referir-nos al
cosmos, als astres, al temps... I la combinació d'aquests símbols és el que ens
porta al present, a l'ara i aquí. Si t'ho mires bé, l'ahir és mort; i el futur
no ha arribat...
–Hi ha qui hi ha volgut veure influències romàniques; d'altres, de cubistes;
i també qui l'emparenta amb el land art. Si m'ho permet, a mi m'ha fet pensar
en l'art precolombí, des dels tolteques fins a les línies de Nazca...
–Mai he pretès imitar ningú. Aquestes cultures
treballaven la pedra, que és un material dur que et marca unes pautes.
–Granet, ¿per què?
–Perquè és la pedra que tinc a l'abast.
–¿Treballa sempre in situ, o s'endú les roques al taller i quan acaba les
torna al lloc?
–Normalment són massa grans. Impossible moure-les del
lloc... si no tinc l'ajuda dels menairons, és clar.
–També hi talla versicles, a la roca. ¿Ens en xivata un?
–«La vida és màgia en acció».
–Amb missatge, em temo.
–I tant: vivim d'una manera molt inconscient; no ens
donem compte que en aquest món hi som només una estoneta. Hem de disfrutar de
cada moment, de fets tan senzills com ara respirar, caminar, parlar,
veure-hi... Tots aquests petits gestos en què consisteix la vida són pura
màgia, i només ens n'adonem quan ens falta.
–¿Un altre versicle?
–«Ara és el moment, demà no arriba mai, és temps de
despertar».
–Perdoni, però això és pur Quevedo: «Ayer se fue; mañana no ha llegado;
hoy se está yendo sin parar un punto: soy un fue, y
un será, y un es cansado...»
–Doncs sí.
–Fa dos anys que no hi afegeix cap peça nova, a Rocaviva: ¿el considera
acabat?
–En absolut. Però sol no puc i necessitaria algú que
m'ajudés.
–Rocaviva és un somni, i els somnis són cars; ¿què li ha costat, a vostè?
—La salut i tots els meus diners.
–¿I la família?
–He tingut tres parelles, peró totes han sortit fugint. No s'implicaven. Ho entenc, però no podia pas abandonar la meva vocació. Es fa difícil conviure si no es va a la una. Tampoc mai he volgut fills, lliguen molt, prou feina tinc amb mi mateix.
–Les pedres, ¿es queden aquí?
–Així ho espero. Si no se les enduen els menairons, és
clar.
*
EL PAÍS
Lluís Visa
juliol 2014
El artista Climent Olm abandona más de 600 esculturas en Mussa
Un conflicto familiar le obliga a dejar las estatuas esculpidas en la montaña
(Nota de Climent Olm. La falsa informació segons la qual es tracta d'un conflicte familiar, ha fet molt mal a mi i al projecte. Com queda clar més avall, es tracta d'un cas de maltractament)
Climent Olm ha abandonado su proyecto Rocaviva.
El museo de esculturas de granito esculpidas al aire libre en un bosque del pequeño pueblo de Mussa, entre las comarcas del Alt Urgell y la Cerdanya. Un conflicto familiar por el dominio de la montaña ha llevado a Olm a interrumpir un proceso creativo en el que ha invertido los últimos 29 años.
Rocaviva se había convertido en un auténtico museo en
plena naturaleza, a más de 1.300 metros de altitud, sin puertas y sin medidas de
seguridad. Está formado por más de 600 grandes esculturas y otras tantas
pequeñas. El autor ideó el espacio como un laberinto mágico en el que los
visitantes pudieran descubrir en cada paso los múltiples mensajes impregnados en
su obra, principalmente de humanismo.
Olm, que ha vivido los últimos años como un eremita en la montaña junto a sus esculturas, se ha tomado con filosofía el revés que ha supuesto tener que abandonar un proyecto en el que había invertido talento, pasión y mucha salud. “Está siendo un trauma que no sé si podré superar. Un "hermano", al que he denunciado por extorsión y amenazas, me hacía la vida imposible. Me estaba matando a cámara lenta y he preferido arrojar la toalla antes que dejarme la piel”, señala compungido.
Las dos terceras partes del terreno donde cinceló las
rocas y construyó con sus propias manos
la vivienda que domina el parque escultórico son de supropiedad, y el resto
pertenece a dos hermanos. A uno de ellos
no le gustaba que los turistas pasaran por los senderos de su bosque para ver
las esculturas, ni que el artista, que hacía de guía de los visitantes, cobrara
una entrada simbólica.
“Cuando las cosas no van bien no hay que desanimarse, porque cuando una puerta se cierra, otras se abren”, señala Olm, opina que por cuestiones de salud no volverá a utilizar el martillo, el cincel o la mola eléctrica para transformar las piedras. “Rocaviva seguirá viva mientras dure el granito”, añade con humor.
El conjunto escultórico de Rocavia está declarado bien de interés cultural por los consejos comarcales de la Cerdanya y Alt Urgell. En las esculturas de Olm predominan las caras, las figuras abstractas, los símbolos y los ojos que miran. Las esculturas más pequeñas han sido trasladadas a La Seu d’Urgell, donde su ayuntamiento organizará una exposición en agosto. Las grandes permanecerán en la montaña de Mussa. Las instituciones comarcales se han comprometido a conservarlas y promocionarlas. El artista piensa donarlas a la Generalitat.
La obra queda inacabada y el lugar, abandonado. Ahora, como dice en su blog, el acceso a Rocaviva será libre todos los días de la semana. “Mi misión sobre el terreno ha finalizado, pero desde el exilio ciudadano continuaré trabajando por el ideal de Rocaviva, que es seguramente lo que me mantiene vivo”, señala Olm, que ha puesto su casa al servicio de quien quiera disfrutarla temporalmente, para que no se deteriore y acabe cayendo.
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada