PREMSA
IVET EROLES ENTREVISTA KLIMENT OLM
2020
https://surtdecasa.cat/ pirineus/arts/kliment-olm- rocaviva
Totes les revolucions que han sorgit al llarg de la història han acabat més o menys fracassant, -tot i que l’essència segueix viva-, perquè ha fallat l’element humà, perquè estem encara anestesiats pels vells paradigmes. Cal veure que som procés vers una Humanitat més evolucionada i que ara estem en un punt crucial: cada dia més veus ho estan dient.
https://surtdecasa.cat/
EXPOSICIÓ DE FOTOS AL MUSEU DE PUIGCERDÀ
2020
Entrevista al dominical del Diari Segre. Juliol 2012
Em diuen
Climent Olm, si la mort no m’atrapa abans, compliré a la tardor els 62. Visc en
una cabana a Rocaviva, un espai escultòric i paisatgístic en el que porto
treballant 26 anys i menant una vida força eremítica. Tanmateix, que ningú es confongui,
quedi clar que no sóc un sant ni un savi. Sóc més aviat un aprenent de tot...,
fa pocs dies algú em va qualificar, amb molt encert, de ignorant atrevit.
Quan et vas
introduir en el món de l’art?
De sempre que m’havia agradat, ja de petit i
adolescent em sorprenia la plasticitat de l’argila, les formes i els colors del
paisatge i de les coses, les constants transformacions dels núvols... Després
ho vaig tenir durant molts anys oblidat. Fins que el 1968, en plena època
franquista, em vaig comprometre a
lluitar pel canvi, cosa que, portat per la juvenil, un xic inconscient rauxa,
implicava fer pintades. Per justificar la possessió d’esprais vaig començar a
pintar..., i així vaig redescobrir la
meva vocació.
Com se’t
va ocórrer el projecte de les escultures a la natura?
Als 18 anys vaig començar a treballar en una
escola-taller de ceràmica i em vaig matricular a l’escola Massana, que vaig
abandonar aviat, en descobrir que aprenia més ràpid treballant. Vaig fer també
la meva primera exposició a Bcn. Després, durant anys, de manera esporàdica,
cultivava el dibuix, pintura, ceràmica..., també l’anomenat “art pobre”. Feia alguna
exposició, habitualment amb poc èxit. Cansat d’això em vaig proposar una prova:
en un estiu faria tres exposicions en llocs diferents i, si la cosa no
funcionava plegaria. Va ser un fracàs total, hi vaig perdre diners! i em vaig
trobar amb un munt de ceràmiques que no sabia on desar, de manera que vaig
començar a posar-les en llocs estratègics a l’entorn de la cabana..., quedava
molt bonic, però passat un temps, vaig veure com n’era la intempèrie de
devoradora, a 1350 m. d’altitud, el sol i sobretot el gel feien malver les
peces, de manera que les vaig retirar. Llavors va arribar la idea de treballar
la pedra. Veus?, els fracassos són oportunitat.
Les obres,
les treballes a casa i després
les transportes a la natura, o bé ho fas tot in situ?
les transportes a la natura, o bé ho fas tot in situ?
Més aviat les treballava, doncs vaig patir un
accident que, a causa de la marginalitat i la pobresa que comporta la vida de
certs artistes, en lloc de millorar empitjorava i va acabar deixant-me minusvàlid
durant més de quatre anys. Ara m’he recuperat un xic i, amb prudència, intento
continuar. Treballar a casa?, no, la major part de l’obra està realitzada sobre
roques intransportables. Tinc un taller mòbil que cal anar desplaçant de roca
en roca. Les pedres petites es treballen en un obrador a l’aire lliure.
Quant
temps has trigat a esculpir les 600 escultures que integren el projecte?
Fa 26 anys que vaig començar amb tot això. He de
dir que no m’agrada el terme de “escultures”, prefereixo dir: roques
treballades, que es correspon més a la realitat, ja que els dits treballs van
des del petit baix relleu a la talla profunda. El nombre de 600, es refereix només
a roques ancorades al terreny, a obra que ningú se’n pot fàcilment emportar. Les
peces petites no les tinc contades.
On es troben ubicades aquestes roques
treballades?
Ocupen els dos vessants de una serralada amb
belles vistes, prop del poble de Mussa de Cerdanya. Integrades al paisatge, estan
disposades al llarg de una xarxa de senders, és doncs un laberint. Per això el
lloc s’anomena Rocaviva -un laberint
màgic- Que fa un parell d’anys van ser declarat bé cultural, gràcies a
l’Isidre Domenjó i en Carles Gascón, tècnics del CCAU. Gràcies també a l’Ermengol
Puig, professor i crític d’art que, amb mirada clarivident, va descriure l’obra
en profunditat.
Està
previst que el conjunt sigui visitable? Quan i com es realitzaran aquestes
visites?
Naturalment,
he fet aquesta obra per posar-la al servei de les persones i el País. Per
diverses raons no ha estat possible fins ara..., entre altres, perquè qui fa
quelcom fora del corrent, no sol ser comprés i es sol topar amb obstacles de
tota mena. Intentarem obrir el 23 de juny. Només és faran visites
concertades. El propòsit és
proporcionar al visitant una experiència singular, de caire lúdic-humanista-espiritual.
El proper cap de setmana s’estrena el
documental “Climent Olm o les Pedres que parlen” al Picurt.
Sí, aquest
documental s’estrena al poble de Artedó, escenari de Picurt, el dissabte 30 de
juny.
D'on sorgeix la idea del documental?
Mira, la vida
va portant les coses, ens pensem que prenem decisions i parlem molt de
llibertat, però no sabem que és. Si ho mires bé, veuràs que som microbis, durem
un instant en l’infinit. En realitat, tots plegats som com actors en un gran
teatre. Així que, idees i fets apareixen quan han d’aparèixer.
Què ens explica el documental i en quins
aspectes de la teva creació incideix més?
Jo volia un documental de Rocaviva, volia sortir-hi
el mínim, simplement perquè m’agrada l’anonimat, i perquè no considero tenir un
mèrit especial, jo em limito a complir el que sento que he de fer. Però sembla
ser que cal donar la cara. Així que, en nom de l’eficàcia, he acceptat fer-ho.
El documental es concentra doncs en
l’escultura i en l’artista, altres matèries artístiques queden al marge.
Què ha
suposat per a tu una experiència d’aquest tipus?
M’ha donat la ocasió de compartir amb l’Albert
Galindo,-guionista-, i amb l’Albert Cristófol -càmara-, ... Ha estat agradable i
divertit..., i ha confirmat la meva idea de que, si en lloc de competir,
prescindim de egos-orgulls-vanitats i ens posem a col·laborar, el resultat
genera harmonia i és bo per tothom.
Vius en
una cabana feta per tu mateix. Explica’m com ho vas fer.
Guiat per la citada ignorància atrevida, la vaig
construir des de zero, amb materials barats i reciclatge, sense haver estudiat
arquitectura, fet de paleta, de fuster, electricista o lampista... per ser poc
habitual, alguns ho troben meritori, però abans, sempre el comú de la gent
s’havien fet la casa, només cal paciència i voler. Una cosa, si la tens clara
la fas, la vida mateixa et va ensenyant, aprens sobre la marxa. També he de dir,
i espero no convocar un “bulldozer”, que ho vaig fer sense permís, i tampoc per
treballar les pedres, ho confesso amb la finalitat de fer reflexionar a
propòsit dels recursos, idees i creativitat que es perden, per un excés de
burocràcia i voluntat de fiscalització i control. En aquest sentit Catalunya hauria
d’aprendre dels USA i altres països més flexibles.
On es
troba ubicada? Quins serveis té? (televisió, internet, telèfon...)
Com deia, forma part del conjunt escultòric, és
la cabana-taller de l’artista. Durant molts anys no vaig tenir telèfon, ni cap
mena d’electrodomèstic... No per cap prejudici, simplement per pobresa.
Televisió?, Reconec que és una finestra oberta al món, però va plena de brossa. Considero que és una mena de droga molt perillosa, que te molts milions addictes, i que, al igual que l’esport i la religió organitzada, és l’opi del poble, és a dir, el manté entretingut, endormiscat. Potser sí que l’esport és un succedani de la guerra i que la religió ens consola, però personalment penso que és millor anar al fons de les coses i no acontentar-se amb subterfugis i façanes adulterades... Convé sobretot no perdre el temps en banalitats. La vida és curta, no sabem si demà encara hi serem. Simplement existir és un miracle i cada instant un tresor, del que generalment no en som conscients, hipnotitzats com estem per mil miratges.
Televisió?, Reconec que és una finestra oberta al món, però va plena de brossa. Considero que és una mena de droga molt perillosa, que te molts milions addictes, i que, al igual que l’esport i la religió organitzada, és l’opi del poble, és a dir, el manté entretingut, endormiscat. Potser sí que l’esport és un succedani de la guerra i que la religió ens consola, però personalment penso que és millor anar al fons de les coses i no acontentar-se amb subterfugis i façanes adulterades... Convé sobretot no perdre el temps en banalitats. La vida és curta, no sabem si demà encara hi serem. Simplement existir és un miracle i cada instant un tresor, del que generalment no en som conscients, hipnotitzats com estem per mil miratges.
Ets una
persona molt coherent amb les teves idees. Tant el teu modus vivendi com la teva
obra van molt lligats a una filosofia de vida. Ens l’expliques?
Això de coherent..., cadascú fa el que pot, però
sí, en la mesura del possible ho intento. Les teories, sinó van acompanyades de
la practica resulten nefastes. Són molts que, des de les seves trones,
prediquen unes coses però en fan unes altres. No deixa de sorprendre que, estan
a la vista com està la contradicció, la majoria no sembla que se’n adonin i
segueixin rendint culte a ídols, doctrines i sistemes caducats. Afortunadament,
la crisi està posant moltes coses en qüestió..., i d’aquí n’hauria de sorgir
una nova manera de fer, més lúcida, humana, ecològica..., més coherent amb la
realitat global.
La “meva”filosofia? De fet ja l’estic explicant.
Mentre em trobava físicament disminuït vaig escriure un llibre, (publicat per l’Editorial
Setzevents) En ell, al llarg de 540 pàgines, de
les que aproximadament la meitat són fotos, intento aprofundir i, més que
teoritzar, generar experiències, no sé si ho aconsegueixo..., ja que, com vaig
relatant, sóc aprenent de tot i també d’escriptor.
Penso que tots aquests sistemes obsolets de que
parlava abans, i que a força de por es mantenen vigents, són un pes que ens
impedeix realitzar-nos com a éssers humans. Tanmateix, els veritables “enemics”
no són determinat partit, ni aquesta o aquella multinacional, religió o estat,
el que ens barra el camí és la inconsciència i la ignorància, la dels uns i la
dels altres... per això és tant important l’educació dels infants, cosa a la
que, per cert, la tv. no ajuda gens.
Totes les revolucions que han sorgit al llarg de la història han acabat més o menys fracassant, -tot i que l’essència segueix viva-, perquè ha fallat l’element humà, perquè estem encara anestesiats pels vells paradigmes. Cal veure que som procés vers una Humanitat més evolucionada i que ara estem en un punt crucial: cada dia més veus ho estan dient.
Explicar
“la meva filosofia” deies?..., la resumiria amb aquesta frase: estima i fes el
que vulguis.
En
l’actual context de crisi, cap a on creus
que evolucionarem?
Cada
dia és més de coneixement comú, que tota crisi, tant a nivell personal com
col·lectiu, és molt positiva, perquè qüestiona el què es venia fent i obre per
tant la porta al canvi. Recordo de infant que els grans parlaven de
hipotecar-se com una cosa terrible..., i de sobte, fins fa quatre dies, et
venien que era cosa bona i, oblidant tot criteri, temptats pel desig de posseir
i l’ànsia de figurar, molts s’hi apuntaven. El resultat aquí el tenim, realment
no calia ser gaire clarivident per veure’l. El sorprenent és que durés tant.
Veig però que molts hi volen tornar i si ho fan tornarà a fracassar, perquè, en
un entorn limitat, el creixement indefinit és impossible, no salta a la vista?
Si
no ens posem a reflexionar seriosament, sinó transcendim, a mida del possible i
cadascú a la seva manera, la inconsciència, la ignorància i la por, sinó
comprenem que el planeta és una sola cosa i que tot depèn de tot, ens podem
veure abocats a un feixisme espantós, això sí, disfressat de democràcia. Confio
en que serem prou savis... Amb el meu art i amb la paraula, animo a tothom a
sortir del somni col·lectiu i començar a pensar per si mateix, a unificar cor i
ment, intel·ligència i sentiment. Com deia, estimar és premissa bàsica,
començant per un mateix, i als altres i
a les coses.
Ens
convé cultivar una ecologia integral que contempli i unifiqui l’aspecte físic de tot i també l’espiritual. Sé que aquesta paraula està fortament
contaminada, provaré doncs d’explicar-la: molts savis ho afirmen: el segle vint-i-un, serà espiritual o no serà.
Una espiritualitat que transcendeix sectes i religions
encarcarades, lliure, valenta i solidària, pacífica, ecològica, creativa,
alegre... Fonament de una arrelada Ètica Humanista, que portà a la Declaració
Universal de Drets Humans: gran instrument per
generar un món millor. El primer article de la qual, inspirador de tots
els altres diu així:
“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat” ..., i jo afegeixo: amb bon amor i bon humor això és possible.
“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat” ..., i jo afegeixo: amb bon amor i bon humor això és possible.
Quins
valors creus que hem perdut com a societat?
Diria
que no n’hem perdut cap, que tots continuen vius, latents sota una capa de
convencions i superficialitats, que ens amarguen i consumeixen inútilment la
vida. Lo millor de cadascú està esperant, desitjant ardentment a sortir a la
llum. Perquè en el fons, tots sabem que en aquests valors resideix molta pau, alegria
de viure i felicitat que, ja està vist, aquesta pretensiosa civilització
materialista no garanteix en absolut.
Estic convençut que, de la mateixa manera que en pocs anys la gent han aprés a reciclar, i en qüestió de dies a sortir a fumar al carrer, es podria en poc temps generar canvis dràstics, que ens obririen les portes de una Nova Era. Això, al punt on s’ha arribat, no és idealisme, ni un luxe, sinó una necessitat. Altrament pinten bastos.
Cadascú ha de veure que, si vol un món millor del que és, ha de començar per cultivar i expressar el millor de si mateix en la vida quotidiana. Els beneficis d’una tal actitud, no es recullen un demà que no arriba mai, sinó immediatament, en la relació amb un mateix, amb els altres, amb les coses, amb la vida.
Estic convençut que, de la mateixa manera que en pocs anys la gent han aprés a reciclar, i en qüestió de dies a sortir a fumar al carrer, es podria en poc temps generar canvis dràstics, que ens obririen les portes de una Nova Era. Això, al punt on s’ha arribat, no és idealisme, ni un luxe, sinó una necessitat. Altrament pinten bastos.
Cadascú ha de veure que, si vol un món millor del que és, ha de començar per cultivar i expressar el millor de si mateix en la vida quotidiana. Els beneficis d’una tal actitud, no es recullen un demà que no arriba mai, sinó immediatament, en la relació amb un mateix, amb els altres, amb les coses, amb la vida.
Tens alguna afició? A què dediques el teu
temps lliure?
Temps lliure? que és això?..., la contraposició
al temps esclau?..., potser la vàlvula d’escapament per no rebentar?...Tot el
temps hauria de ser lliure i cadascú ocupar-lo en feines en les que es sentís
realitzat i que fossin realment útils a la col·lectivitat..., i no solsament un
mitjà per aconseguir el tant idolatrat diner: aquest déu al qual tots estem
obligats a rendir culte. Que ens promet llibertat i felicitat, però que ens fa dependents
i neuròtics, plens d’estrès, por, ansietat..., i que genera a nivell mundial especulació salvatge, misèria,
esclavatge, guerres terribles, indicible violència i sofriment.
I després
d’aquest projecte, què tens en ment?
El projecte iniciat a Rocaviva no me l’acabaré
per anys que visqui. De fet, estic a la recerca d’ajudants i col·laboradors per
poder continuar la feina. El resultat seria quelcom fantàstic, sens dubte únic.
Falta ara que les autoritats tinguin la suficient perspectiva per adonar-se’n i
ajudar el suficient. Catalunya és un petit país valent que, malgrat els
obstacles sempre ha destacat, entre altres coses per la cultura i l’art. Al meu
entendre, aquests són recursos molt importants de que disposem per poder
continuar sent nosaltres mateixos i tenir una presència al món. Aquest
convenciment ha estat un dels motors que ha guiat i guia la gènesi de Rocaviva,
que ara es posa al servei de la Humanitat en general i d’aquest nostre país en
particular.
Ara més que mai, convé transcendir inèrcies i divergències destructives, ajuntar energies, créixer plegats. És vital obrir la ment, cultivar la creativitat, realitzar projectes innovadors.
Ara més que mai, convé transcendir inèrcies i divergències destructives, ajuntar energies, créixer plegats. És vital obrir la ment, cultivar la creativitat, realitzar projectes innovadors.
Voldria acabar enviant un missatge: si algú es
vol fer amiga-amic de Rocaviva... les portes estan obertes. El nostre és un
projecte en marxa, la obra inacabada. Si en
vols saber més i potser participar, col·laborar d’alguna manera en
aquesta aventura, posa’t en contacte amb nosaltres. Ja som un
petit grup, és gràcies a ells que aquest article ha estat publicat.
ENTREVISTA A "EL PAIS", JULIOL 2012
El
escultor Climent Olm, de 62 años, ha decidido dar a conocer la obra
escultórica que ha mantenido oculta en un bosque de su propiedad del
pequeño pueblo de Mussa, entre la Cerdanya y el Alt Urgell. El artista
ha construido en medio de la naturaleza un auténtico museo de más de 600
esculturas de granito, algunas de gran formato, que conforman un
laberinto mágico al aire libre.
Olm cree que ha llegado el momento
de mostrar al público las obras que en los últimos 26 años ha esculpido
en las rocas graníticas. El resultado del trabajo, realizado de forma
callada y paciente, es un espacio escultórico de gran valor artístico
que denomina Rocaviva, un laberint màgic.
El artista de
Mussa, casi un ermitaño (vive en plena montaña junto a sus esculturas),
ha cultivado la pintura, la cerámica y la madera. Ahora se descubre como
escultor arrancando de las piedras las formas ocultas con la intención
de transmitir un mensaje humanista y espiritual. “Una espiritualidad
libre, pacífica, ecológica y mágica, desvinculada de sectas y religiones
desfasadas”.
Olm explica que Rocaviva, un laberint màgic
es un museo sin puertas en un paisaje exuberante de roble, enebro,
pino, boj y plantas aromáticas. Y también “un espacio lúdico, de
reflexión, de silencio, de paz y facilitador de vivencias positivas y
relajantes, esenciales para poder vivir con más salud, armonía y
plenitud”.
Las visitas serán concertadas y tendrán una duración
mínima de dos horas. Los sábados habrá una visita para grupos; el
artista hará de guía, si bien los visitantes podrán realizar el
recorrido solos con un catálogo de 40 páginas.
Para llegar al
parque escultórico de Olm hay que caminar 10 minutos desde Mussa. Las
obras están esparcidas por todos los rincones del bosque y lo
interesante es ir descubriéndolas recorriendo los senderos, un verdadero
laberinto. “La idea es que la gente se pierda, reflexione y se
reencuentre a sí mima”, afirma el autor, que pide que lo visiten con
calma porque si no “no podrán entender lo que las piedras dicen”.
Si
alguien tiene capacidad para hacer que las piedras hablen es Olm. Antes
de intervenirlas con el martillo, el cincel o la mola eléctrica, las ha
mirado mil veces para descubrir sus formas. “La figura ya está ahí, la
ves solo con mirar la roca. Lo que hay que hacer es quitarle lo que le
sobra”. “¡Claro que las rocas tienen vida y conciencia!”, añade. “A mí
me hablan”.
Lo que más ha esculpido Olm son caras, figuras
abstractas, símbolos, manos, alguna frase corta y, sobre todo, muchos
ojos. “Lo más importante de la cara”, explica, “son los ojos y la
mirada. Los ojos son los órganos más importantes. Son la conciencia, el
estar despiertos y atentos ante lo que nos rodea”. Las caras de sus
esculturas son como personificaciones de espíritus naturales. No son
reproducciones de rostros, sino figuras antropomórficas que reflejan el
sufrimiento humano. Muchas ofrecen más de un perfil según la posición
del visitante.
A Olm le cuesta definirse como artista y
encasillarse en alguna de las corrientes escultóricas contemporáneas,
como el Earth Art y el Land Art. “No sé qué decir. Los críticos ven en
mis obras influencias del románico, de los cubistas y hasta de los
fovistas, pero yo no he pretendido nunca copiar a nadie. Voy haciendo lo
que me sale según la piedra que tengo delante”. Él cree que es posible
la armonía entre el hombre y el paisaje. “Yo, con mis esculturas, no lo
transformo, sino que lo humanizo”. ¿Le gustaría que esculturas de su
laberinto fueran exhibidas en espacios urbanos? “No. Estas están hechas
para quedarse aquí, son de este lugar”.
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/07/01/catalunya/1341169172_044949.html
LA SEU D'URGELL
Quan d'aquí a centenars, milers d'any, tot hagi petat, és molt probable que pels boscos de Mussa encara hi pul·lulin les talles de Climent Olm (1950).
–Si Rocaviva és un bosc màgic, per força hi ha d'haver menairons.
–I tant. N'està ple. Hi ha pedres molt grans que clarament han estat mogudes de lloc. Si no fos pels menairons, no hauria pogut fer res.
–¿Un museu a l'aire lliure?
–Més aviat un projecte viu, un lloc que pretén incitar a la reflexió i a la meditació. No és només un parc d'escultures.
–¿Algun parentiu, amb el bosc de Xixu Cabanyes a Can Ginebreda?
–Algun punt de contacte sí que el tenim; tots dos toquem molt la mort. Com la vida, d'altra banda, perquè cada nit ens morim i cada matí ressuscitem. A la gent li fa por pensar-hi, com si li parléssim del papus, però tots estem morts: des del mateix dia que naixem, estem condemnats.
–Que encoratjador. ¿Quin és el símbol de la mort, a Rocaviva?
–La calavera. Un clàssic que comparteixen moltes cultures.
–Quan va començar, ¿tenia un pla al cap?
–Vaig començar d'una manera accidental; un dia vaig posar-me a treballar la pedra, però no en tenia ni idea de si serien tres o 300. De fet, avui n'hi ha més de 600.
–Prolífic, ho és, vostè.
–Dit així, ho sembla. Però precisament per això prefereixo parlar de roques treballades abans que d'escultures. Crec que és més exacte, tot i que hi ha des de baixos relleus fins a escultura exempta.
–I amb el bosc d'Ibarrola, ¿hi sent alguna afinitat?
–Poques; ell prefereix pintura i arbre; jo, pedra i ceràmica.
–Pedra que veu, ¿pedra que talla?
–Tant, tant, tampoc. Procuro deixar una distància entre roca i roca.
–¿Com és, una pedra bona?
–Estaria bé poder triar, però faig amb el que trobo i més aviat és la roca, la que em tria a mi.
–Amb la mà al cor, ¿sap on són totes i cadascuna, d'aquestes 600 roques treballades?
–Diria que sí, però de vegades em despisto. I ara no em posis a prova.
–¿Tenen títol?
–No.
–Menys mal, perquè si no, tindria un problema. La temàtica: hi predomina la figura humana –cares, ulls i mans... ¿Per què?
–Més que cares, són energies tel·lúriques o, si vols, éssers extraterrestres.
–I figures geomètriques.
–Sí. Tenen un valor universal perquè –crec– estan inscrites al patrimoni genètic de l'ésser humà. S'han fet servir en la maçoneria, en la Rosa-Creus, el Cristianisme, el budisme...
–Pelet esotèric, tot plegat... ¿No serà maçó, vostè?
–No, no. El que passa és que l'esoterisme no és tan... esotèric.
–¡?
–Vull dir que l'esoterisme és a la vista de tothom, el que passa és que moltes vegades no sabem veure-ho. ¡Perquè ningú no ens n'ha ensenyat, ep!
–Ensenyi-me'n. Quan vaig per Rocaviva i veig un rectangle, ¿què he d'interpretar?
–Estic parlant de construcció, de matèria.
–¿I si m'hi topo un triangle?
–Creació, manteniment, destrucció; el cicle de la vida.
–¿Un cercle?
–El símbol perfecte, que utilitzem per referir-nos al cosmos, als astres, al temps... I la combinació d'aquests símbols és el que ens porta al present, a l'ara i aquí. Si t'ho mires bé, l'ahir és mort; i el futur no ha arribat...
–Hi ha qui hi ha volgut veure influències romàniques; d'altres, de cubistes; i també qui l'emparenta amb el land art. Si m'ho permet, a mi m'ha fet pensar en l'art precolombí, des dels tolteques fins a les línies de Nazca...
–Mai he pretès imitar ningú. Aquestes cultures treballaven la pedra, que és un material dur que et marca unes pautes.
–Granet, ¿per què?
–Perquè és la pedra que tinc a l'abast.
–¿Treballa sempre in situ, o s'endú les roques al taller i quan acaba les torna al lloc?
–Normalment són massa grans. Impossible moure-les del lloc... si no tinc l'ajuda dels menairons, és clar.
–També hi talla versicles, a la roca. ¿Ens en xivata un?
–«La vida és màgia en acció».
–Amb missatge, em temo.
–I tant: vivim d'una manera molt inconscient; no ens donem compte que en aquest món hi som només una estoneta. Hem de disfrutar de cada moment, de fets tan senzills com ara respirar, caminar, parlar, veure-hi... Tots aquests petits gestos en què consisteix la vida són pura màgia, i només ens n'adonem quan ens falta.
–¿Un altre versicle?
–«Ara és el moment, demà no arriba mai, és temps de despertar».
–Perdoni, però això és pur Quevedo: «Ayer se fue; mañana no ha llegado;
hoy se está yendo sin parar un punto:/ soy un fue, y un será, y un es cansado...»
–Doncs sí.
–Fa dos anys que no hi afegeix cap peça nova, a Rocaviva: ¿el considera acabat?
–En absolut. Però sol no puc i necessitaria algú que m'ajudés.
–Rocaviva és un somni, i els somnis són cars; ¿què li ha costat, a vostè?
—La salut i molts, molts diners.
–¿I la família?
–He tingut algunes dones, i totes han sortit fugint, abans o després. Ho entenc, però ho tornaria a fer.
–Les pedres, ¿es queden aquí?
–Així ho espero. Si no se les enduen els menairons, és clar.
Per a més informació consulti l'edició en paper.
El País, juliol 2014
EL PERIODIC D’ANDORRA juny 2013
He
visitat al Consell Comarcal de la Seu l'exposició de Climent Olm. És una
exposició de fotografies de pedres, roques esculpides in situ. Un treball
gegantí en el qual Climent Olm ha esmerçat més de 25 anys. La veritat és que
volia escriure sobre aquest Laberint màgic desprès d'haver anat a Mussa a
visitar-lo, però encara no hi he pogut anar. Tot i que Travesseres i Mussa som
pobles veïns, mai m'havia pensat que tenia tan a prop una autèntica obra d'art
i mai havia personalment conegut al seu autor. Havia sentit algun comentari
sobre un noi de Mussa que vivia en una cabana a la muntanya i que treballava
les pedres.
Ningú
es profeta a la seva terra doncs es considerava a Climent Olm com una persona
un xic extravagant que vivia al marge de la societat. Poca gent pensava que era
un asceta.
Avui que la crisi ens ha fet baixar dels núvols del consumisme sense
mesura que anys enrera es practicava, ens donem compte del seu sentiment ecologista
i panteista de retorn a la natura. Ara que he conegut la seva obra i que dit de
passada m'ha fet pensar en Rodin, he de dir honestament que m'he quedat
impressionada, no sols des del punt de vista artístic del treball meticulós, de
l'expressionisme d'algunes escultures, sinó també pel missatge que ens dona
l'espiritualitat de Climent Olm.
En primer lloc l'arrelament de les pedres a la
terra, les quals ens fan sentir d'un lloc concret, d'un paisatge, en aquest cas
de Mussa i de la nostra Cerdanya amb la majestuositat del Cadí a migdia.
Desprès el treball de l'artista ple de simbolismes màgics, com el seu interès
amb esculpir ulls, oberts, tancats, cares amb tres ulls, tot plegat per
ensenyar-nos la importància de la mirada humana sobre el que tenim el davant,
massa vegades mirem sense veure, sense sentir ni el batec del cor ni el de la
realitat propera.
Considero que l'obra de Climent Olm és un autèntic maridatge
entre Natura i Cultura, perquè transforma les pedres en escultura sense que
perdin la seva condició de roques.
La
cultura és des del punt de vista antropològic la transformació de la natura per
la mà de l'home. Olm fa cultura sense destruir la natura, emprant el granit de
la Cerdanya per fer-nos sentir simultàniament la bellesa de l'art i el respecte
de la natura. Quan vagi a visitar aquest trocet de Pirineu màgic us explicaré,
estimats lectors, les meves sensacions.
Sol
Guasch
Climent Olm protagonitza la nova producció pròpia de
Picurt
Climent Olm o
les pedres que parlen (Albert
Galindo-Albert Cristòfol)
Albert Galindo
i Albert Cristòfol presenten enguany l'autor d'un excepcional bosc d'escultures
a Músser, que ben aviat s'obrirà al públic
El documental
es presentarà l'últim dia del festival, el 30 de juny a Artedó.
Albert Galindo
i Albert Cristòfol presentaran novament una producció pròpia del festival
Picurt. Enguany, els dos documentalistes pirinencs han seguit les passes de
Climent Olm, un escultor que treballa en plena natura i que té un projecte
monumental al Baridà que ben aviat estarà a l'abast del públic.
El documental Climent
Olm o Les pedres que parlen s'estrenarà l'últim dia del Picurt, el 30 de
juny, a Artedó.
Galindo -com a
guionista i director- i Cristòfol -com a realitzador- presenten la figura de
Climent Olm, que ha esculpit 600 pedres de granit creant una obra monumental en
plena natura a prop de Músser, al límit entre la Cerdanya i l'Alt Urgell.
La
creació està pensada per aconseguir una harmonia total entre home i paisatge.
El resultat és Rocaviva, un laberint màgic que oferirà una experiència lúdica i
espiritual. Albert Galindo qualifica Olm com "una persona molt coherent,
amb una filosofia molt profunda i que fa 25 anys que viu en una cabana que ha
construït ell mateix".
La producció
pròpia ha estat sempre un dels pilars del Picurt, que també és una finestra
oberta a audiovisuals sobre muntanyes de tot el món. La prioritat, però,
és ser un espai de reflexió sobre el Pirineu, segons ha recordat la directora
del certamen, Montse Guiu.
Climent Olm o
les pedres que parlen és una
producció Aixadafilms i Qucut per a Cultura i Entorn del Pirineu (CEP),
l'associació que organitza el Picurt. Té una durada de 25 minuts.
Climent Olm: «Rocaviva no hauria sigut possible sense l'ajuda dels menairons»
A. L.LA SEU D'URGELL
- Retrat de Climent Olm, l'eremita de Rocaviva,
- i una de les més de 600 pedres que conformen el parc d'escultura de Mussa
- EL PERIÒDIC D'ANDORRA
Quan d'aquí a centenars, milers d'any, tot hagi petat, és molt probable que pels boscos de Mussa encara hi pul·lulin les talles de Climent Olm (1950).
Un parc d'escultura –rostres antropomòrfics, símbols
maçònics, figures geomètriques– que l'autor defineix com un «laberint
màgic», i que després d'un quart de segle de feina avui integren mig
miler llarg de peces de granet.
Rocaviva –així es diu la criatura– fa un
efecte considerable, a mig camí entre els atlants tolteques, els moais
de l'illa de Pasqua i els pares fundadors del Mont Rushmore. ¡Però a
tocar de Martinet!
El Consell Comarcal de l'Alt Urgell li consagra des
d'avui i durant tot el juny una exposició.
Per cert: Olm busca aprenent.
S'abstinguin els hilòfobs.
–Si Rocaviva és un bosc màgic, per força hi ha d'haver menairons.
–I tant. N'està ple. Hi ha pedres molt grans que clarament han estat mogudes de lloc. Si no fos pels menairons, no hauria pogut fer res.
–¿Un museu a l'aire lliure?
–Més aviat un projecte viu, un lloc que pretén incitar a la reflexió i a la meditació. No és només un parc d'escultures.
–¿Algun parentiu, amb el bosc de Xixu Cabanyes a Can Ginebreda?
–Algun punt de contacte sí que el tenim; tots dos toquem molt la mort. Com la vida, d'altra banda, perquè cada nit ens morim i cada matí ressuscitem. A la gent li fa por pensar-hi, com si li parléssim del papus, però tots estem morts: des del mateix dia que naixem, estem condemnats.
–Que encoratjador. ¿Quin és el símbol de la mort, a Rocaviva?
–La calavera. Un clàssic que comparteixen moltes cultures.
–Quan va començar, ¿tenia un pla al cap?
–Vaig començar d'una manera accidental; un dia vaig posar-me a treballar la pedra, però no en tenia ni idea de si serien tres o 300. De fet, avui n'hi ha més de 600.
–Prolífic, ho és, vostè.
–Dit així, ho sembla. Però precisament per això prefereixo parlar de roques treballades abans que d'escultures. Crec que és més exacte, tot i que hi ha des de baixos relleus fins a escultura exempta.
–I amb el bosc d'Ibarrola, ¿hi sent alguna afinitat?
–Poques; ell prefereix pintura i arbre; jo, pedra i ceràmica.
–Pedra que veu, ¿pedra que talla?
–Tant, tant, tampoc. Procuro deixar una distància entre roca i roca.
–¿Com és, una pedra bona?
–Estaria bé poder triar, però faig amb el que trobo i més aviat és la roca, la que em tria a mi.
–Amb la mà al cor, ¿sap on són totes i cadascuna, d'aquestes 600 roques treballades?
–Diria que sí, però de vegades em despisto. I ara no em posis a prova.
–¿Tenen títol?
–No.
–Menys mal, perquè si no, tindria un problema. La temàtica: hi predomina la figura humana –cares, ulls i mans... ¿Per què?
–Més que cares, són energies tel·lúriques o, si vols, éssers extraterrestres.
–I figures geomètriques.
–Sí. Tenen un valor universal perquè –crec– estan inscrites al patrimoni genètic de l'ésser humà. S'han fet servir en la maçoneria, en la Rosa-Creus, el Cristianisme, el budisme...
–Pelet esotèric, tot plegat... ¿No serà maçó, vostè?
–No, no. El que passa és que l'esoterisme no és tan... esotèric.
–¡?
–Vull dir que l'esoterisme és a la vista de tothom, el que passa és que moltes vegades no sabem veure-ho. ¡Perquè ningú no ens n'ha ensenyat, ep!
–Ensenyi-me'n. Quan vaig per Rocaviva i veig un rectangle, ¿què he d'interpretar?
–Estic parlant de construcció, de matèria.
–¿I si m'hi topo un triangle?
–Creació, manteniment, destrucció; el cicle de la vida.
–¿Un cercle?
–El símbol perfecte, que utilitzem per referir-nos al cosmos, als astres, al temps... I la combinació d'aquests símbols és el que ens porta al present, a l'ara i aquí. Si t'ho mires bé, l'ahir és mort; i el futur no ha arribat...
–Hi ha qui hi ha volgut veure influències romàniques; d'altres, de cubistes; i també qui l'emparenta amb el land art. Si m'ho permet, a mi m'ha fet pensar en l'art precolombí, des dels tolteques fins a les línies de Nazca...
–Mai he pretès imitar ningú. Aquestes cultures treballaven la pedra, que és un material dur que et marca unes pautes.
–Granet, ¿per què?
–Perquè és la pedra que tinc a l'abast.
–¿Treballa sempre in situ, o s'endú les roques al taller i quan acaba les torna al lloc?
–Normalment són massa grans. Impossible moure-les del lloc... si no tinc l'ajuda dels menairons, és clar.
–També hi talla versicles, a la roca. ¿Ens en xivata un?
–«La vida és màgia en acció».
–Amb missatge, em temo.
–I tant: vivim d'una manera molt inconscient; no ens donem compte que en aquest món hi som només una estoneta. Hem de disfrutar de cada moment, de fets tan senzills com ara respirar, caminar, parlar, veure-hi... Tots aquests petits gestos en què consisteix la vida són pura màgia, i només ens n'adonem quan ens falta.
–¿Un altre versicle?
–«Ara és el moment, demà no arriba mai, és temps de despertar».
–Perdoni, però això és pur Quevedo: «Ayer se fue; mañana no ha llegado;
hoy se está yendo sin parar un punto:/ soy un fue, y un será, y un es cansado...»
–Doncs sí.
–Fa dos anys que no hi afegeix cap peça nova, a Rocaviva: ¿el considera acabat?
–En absolut. Però sol no puc i necessitaria algú que m'ajudés.
–Rocaviva és un somni, i els somnis són cars; ¿què li ha costat, a vostè?
—La salut i molts, molts diners.
–¿I la família?
–He tingut algunes dones, i totes han sortit fugint, abans o després. Ho entenc, però ho tornaria a fer.
–Les pedres, ¿es queden aquí?
–Així ho espero. Si no se les enduen els menairons, és clar.
Per a més informació consulti l'edició en paper.
***
El País, juliol 2014
El artista Climent Olm abandona más de 600 esculturas en Mussa
Un conflicto familiar
le obliga a dejar las estatuas esculpidas en la montaña
NOTA DE KLIMENT OLM
La falsa informació segons la qual es tracta d'un conflicte familiar, ha fet molt mal a mi i al projecte.
ES TRACTA D'UN CAS DE MALTRACTAMENT
Lleida 13 JUL 2014
el museo de esculturas de granito esculpidas al aire libre en
un bosque
del pequeño pueblo de Mussa, entre las comarcas
del Alt Urgell y la Cerdanya.
Un conflicto familiar por el
dominio de la montaña ha llevado a Olm a
interrumpir un
proceso creativo en el que ha invertido los últimos 29 años.
Rocaviva se había convertido en un auténtico museo en plena
naturaleza, a
más de 1.300 metros de altitud, sin puertas y
sin medidas de seguridad. Está
formado por más de 600
grandes esculturas y otras tantas pequeñas. El autor ideó
e
l espacio como un laberinto mágico en el que los visitantes
pudieran descubrir
en cada paso los múltiples mensajes
impregnados en su obra, principalmente de
humanismo
Olm, que ha vivido los últimos años como un eremita en la
montaña junto a
sus esculturas, se ha tomado con filosofía el
revés que ha supuesto tener que
abandonar un proyecto en
el que había invertido talento, pasión y mucha salud.
“Está
siendo un trauma que no sé si podré superar. Un hermano, al
que he
denunciado por extorsión y amenazas, me hacía la
vida imposible. Me estaba
matando a cámara lenta y he
preferido arrojar la toalla antes que dejarme la
piel”, señala
compungido.
Las dos terceras partes del terreno donde cinceló las rocas y
construyó con
sus propias manos la
vivienda que domina el parque escultórico son de su
propiedad, y el resto pertenece a dos hermanos. A uno de
ellos no le gustaba
que los turistas pasaran por los senderos
de su bosque para ver las esculturas,
ni que el artista, que
hacía de guía de los visitantes, cobrara una entrada
simbólica.
“Cuando las cosas no van bien no hay que
desanimarse, porque cuando
una puerta se cierra, otras se
abren”, señala. Olm opina que por cuestiones de
salud no
volverá a utilizar el martillo, el cincel o la mola eléctrica para
transformar las piedras. “Rocaviva seguirá viva mientras dure
el granito”,
añade con humor.
El conjunto escultórico de Rocavia está declarado bien de
interés cultural
por los consejos comarcales de la Cerdanya y
Alt Urgell. En las esculturas de
Olm predominan las caras, las
figuras abstractas, los símbolos y los ojos que
miran en todas
esculturas más pequeñas han sido trasladadas a La Seu
d’Urgell, donde su
ayuntamiento organizará una exposición
en agosto. Las más grandes permanecerán
en la montaña de
Mussa. Las instituciones comarcales se han comprometido a
conservarlas y promocionarlas. El artista piensa donarlas a la
Generalitat.
La obra queda inacabada
y el lugar, abandonado. Ahora,
como dice en su blog, el acceso a Rocaviva será
libre todos
los días de la semana. “Mi misión sobre el terreno ha
finalizado,
pero desde el exilio ciudadano continuaré
trabajando por el ideal de Rocaviva,
que es seguramente lo
que me mantiene vivo”, señala Olm, que ha puesto su casa
al
servicio de quien quiera disfrutarla temporalmente “para que
no se deteriore
y acabe cayendo”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada