TRADUCTOR-TRANSLATOR-TRADUCTEUR-TRADUTTORE-ÜBERSETZER-ITZULPENA- MUTARJIM-ПЕРЕВОДЧИК-अनुवादक- 翻译器

PREMSA



PREMSA

IVET EROLES ENTREVISTA KLIMENT OLM

2020

https://surtdecasa.cat/pirineus/arts/kliment-olm-rocaviva



EXPOSICIÓ DE FOTOS AL MUSEU DE PUIGCERDÀ

2020




Entrevista al dominical del Diari Segre. Juliol 2012
 
Em diuen Climent Olm, si la mort no m’atrapa abans, compliré a la tardor els 62. Visc en una cabana a Rocaviva, un espai escultòric i paisatgístic en el que porto treballant 26 anys i menant una vida força eremítica. Tanmateix, que ningú es confongui, quedi clar que no sóc un sant ni un savi. Sóc més aviat un aprenent de tot..., fa pocs dies algú em va qualificar, amb molt encert, de ignorant atrevit.

    Quan et vas introduir en el món de l’art? 
   De sempre que m’havia agradat, ja de petit i adolescent em sorprenia la plasticitat de l’argila, les formes i els colors del paisatge i de les coses, les constants transformacions dels núvols... Després ho vaig tenir durant molts anys oblidat. Fins que el 1968, en plena època franquista, em vaig comprometre  a lluitar pel canvi, cosa que, portat per la juvenil, un xic inconscient rauxa, implicava fer pintades. Per justificar la possessió d’esprais vaig començar a pintar...,  i així vaig redescobrir la meva vocació.
  Com se’t va ocórrer el projecte de les escultures a la natura?
   Als 18 anys vaig començar a treballar en una escola-taller de ceràmica i em vaig matricular a l’escola Massana, que vaig abandonar aviat, en descobrir que aprenia més ràpid treballant. Vaig fer també la meva primera exposició a Bcn. Després, durant anys, de manera esporàdica, cultivava el dibuix, pintura, ceràmica..., també l’anomenat “art pobre”. Feia alguna exposició, habitualment amb poc èxit. Cansat d’això em vaig proposar una prova: en un estiu faria tres exposicions en llocs diferents i, si la cosa no funcionava plegaria. Va ser un fracàs total, hi vaig perdre diners! i em vaig trobar amb un munt de ceràmiques que no sabia on desar, de manera que vaig començar a posar-les en llocs estratègics a l’entorn de la cabana..., quedava molt bonic, però passat un temps, vaig veure com n’era la intempèrie de devoradora, a 1350 m. d’altitud, el sol i sobretot el gel feien malver les peces, de manera que les vaig retirar. Llavors va arribar la idea de treballar la pedra. Veus?, els fracassos són oportunitat.
    Les obres, les treballes a casa i després 
les transportes a la natura, o bé ho fas tot in situ? 
   Més aviat les treballava, doncs vaig patir un accident que, a causa de la marginalitat i la pobresa que comporta la vida de certs artistes, en lloc de millorar empitjorava i va acabar deixant-me minusvàlid durant més de quatre anys. Ara m’he recuperat un xic i, amb prudència, intento continuar. Treballar a casa?, no, la major part de l’obra està realitzada sobre roques intransportables. Tinc un taller mòbil que cal anar desplaçant de roca en roca. Les pedres petites es treballen en un obrador a l’aire lliure.
  Quant temps has trigat a esculpir les 600 escultures que integren el projecte?
   Fa 26 anys que vaig començar amb tot això. He de dir que no m’agrada el terme de “escultures”, prefereixo dir: roques treballades, que es correspon més a la realitat, ja que els dits treballs van des del petit baix relleu a la talla profunda. El nombre de 600, es refereix només a roques ancorades al terreny, a obra que ningú se’n pot fàcilment emportar. Les peces petites no les tinc contades.
    On es troben ubicades aquestes roques treballades?
  Ocupen els dos vessants de una serralada amb belles vistes, prop del poble de Mussa de Cerdanya. Integrades al paisatge, estan disposades al llarg de una xarxa de senders, és doncs un laberint. Per això el lloc s’anomena Rocaviva -un laberint màgic- Que fa un parell d’anys van ser declarat bé cultural, gràcies a l’Isidre Domenjó i en Carles Gascón, tècnics del CCAU. Gràcies també a l’Ermengol Puig, professor i crític d’art que, amb mirada clarivident, va descriure l’obra en profunditat.
   Està previst que el conjunt sigui visitable? Quan i com es realitzaran aquestes visites?
Naturalment, he fet aquesta obra per posar-la al servei de les persones i el País. Per diverses raons no ha estat possible fins ara..., entre altres, perquè qui fa quelcom fora del corrent, no sol ser comprés i es sol topar amb obstacles de tota mena. Intentarem obrir el 23 de juny. Només és faran visites concertades. El propòsit  és proporcionar al visitant una experiència singular, de caire lúdic-humanista-espiritual. 

El proper cap de setmana s’estrena el documental “Climent Olm o les Pedres que parlen” al Picurt. 

Sí, aquest documental s’estrena al poble de Artedó, escenari de Picurt, el dissabte 30 de juny.

D'on sorgeix la idea del documental?

Mira, la vida va portant les coses, ens pensem que prenem decisions i parlem molt de llibertat, però no sabem que és. Si ho mires bé, veuràs que som microbis, durem un instant en l’infinit. En realitat, tots plegats som com actors en un gran teatre. Així que, idees i fets apareixen quan han d’aparèixer.

Què ens explica el documental i en quins aspectes de la teva creació incideix més?

   Jo volia un documental de Rocaviva, volia sortir-hi el mínim, simplement perquè m’agrada l’anonimat, i perquè no considero tenir un mèrit especial, jo em limito a complir el que sento que he de fer. Però sembla ser que cal donar la cara. Així que, en nom de l’eficàcia, he acceptat fer-ho. El documental es concentra doncs  en l’escultura i en l’artista, altres matèries artístiques queden al marge.
   Què ha suposat per a tu una experiència d’aquest tipus?
 M’ha donat la ocasió de compartir amb l’Albert Galindo,-guionista-, i amb l’Albert Cristófol -càmara-, ... Ha estat agradable i divertit..., i ha confirmat la meva idea de que, si en lloc de competir, prescindim de egos-orgulls-vanitats i ens posem a col·laborar, el resultat genera harmonia i és bo per tothom.
   Vius en una cabana feta per tu mateix. Explica’m com ho vas fer.
   Guiat per la citada ignorància atrevida, la vaig construir des de zero, amb materials barats i reciclatge, sense haver estudiat arquitectura, fet de paleta, de fuster, electricista o lampista... per ser poc habitual, alguns ho troben meritori, però abans, sempre el comú de la gent s’havien fet la casa, només cal paciència i voler. Una cosa, si la tens clara la fas, la vida mateixa et va ensenyant, aprens sobre la marxa. També he de dir, i espero no convocar un “bulldozer”, que ho vaig fer sense permís, i tampoc per treballar les pedres, ho confesso amb la finalitat de fer reflexionar a propòsit dels recursos, idees i creativitat que es perden, per un excés de burocràcia i voluntat de fiscalització i control. En aquest sentit Catalunya hauria d’aprendre dels USA i altres països més flexibles.
 On es troba ubicada? Quins serveis té? (televisió, internet, telèfon...)
   Com deia, forma part del conjunt escultòric, és la cabana-taller de l’artista. Durant molts anys no vaig tenir telèfon, ni cap mena d’electrodomèstic... No per cap prejudici, simplement per pobresa. 
 Televisió?, Reconec que és una finestra oberta al món, però va plena de brossa. Considero que és una mena de droga molt perillosa, que te molts milions addictes, i que, al igual que l’esport i la religió organitzada, és l’opi del poble, és a dir, el manté entretingut, endormiscat. Potser sí que l’esport és un succedani de la guerra i que la religió ens consola, però personalment penso que és millor anar al fons de les coses i no acontentar-se amb subterfugis i façanes adulterades... Convé sobretot no perdre el temps en banalitats. La vida és curta, no sabem si demà encara hi serem. Simplement existir és un miracle i cada instant un tresor, del que generalment no en som conscients, hipnotitzats com estem per mil miratges.
   Ets una persona molt coherent amb les teves idees. Tant el teu modus vivendi com la teva obra van molt lligats a una filosofia de vida. Ens l’expliques?
   Això de coherent..., cadascú fa el que pot, però sí, en la mesura del possible ho intento. Les teories, sinó van acompanyades de la practica resulten nefastes. Són molts que, des de les seves trones, prediquen unes coses però en fan unes altres. No deixa de sorprendre que, estan a la vista com està la contradicció, la majoria no sembla que se’n adonin i segueixin rendint culte a ídols, doctrines i sistemes caducats. Afortunadament, la crisi està posant moltes coses en qüestió..., i d’aquí n’hauria de sorgir una nova manera de fer, més lúcida, humana, ecològica..., més coherent amb la realitat global.
  La “meva”filosofia? De fet ja l’estic explicant. Mentre em trobava físicament disminuït vaig escriure un llibre, (publicat per l’Editorial Setzevents) En ell, al llarg de 540 pàgines, de les que aproximadament la meitat són fotos, intento aprofundir i, més que teoritzar, generar experiències, no sé si ho aconsegueixo..., ja que, com vaig relatant, sóc aprenent de tot i també d’escriptor.
   Penso que tots aquests sistemes obsolets de que parlava abans, i que a força de por es mantenen vigents, són un pes que ens impedeix realitzar-nos com a éssers humans. Tanmateix, els veritables “enemics” no són determinat partit, ni aquesta o aquella multinacional, religió o estat, el que ens barra el camí és la inconsciència i la ignorància, la dels uns i la dels altres... per això és tant important l’educació dels infants, cosa a la que, per cert, la tv. no ajuda gens. 

Totes les revolucions que han sorgit al llarg de la història han acabat més o menys fracassant, -tot i que l’essència segueix viva-, perquè ha fallat l’element humà, perquè estem encara anestesiats pels vells paradigmes. Cal veure que som procés vers una Humanitat més evolucionada i que ara estem en un punt crucial: cada dia més veus ho estan dient.
  Explicar “la meva filosofia” deies?..., la resumiria amb aquesta frase: estima i fes el que vulguis.
          
 En l’actual context de  crisi, cap a on creus que evolucionarem?
Cada dia és més de coneixement comú, que tota crisi, tant a nivell personal com col·lectiu, és molt positiva, perquè qüestiona el què es venia fent i obre per tant la porta al canvi. Recordo de infant que els grans parlaven de hipotecar-se com una cosa terrible..., i de sobte, fins fa quatre dies, et venien que era cosa bona i, oblidant tot criteri, temptats pel desig de posseir i l’ànsia de figurar, molts s’hi apuntaven. El resultat aquí el tenim, realment no calia ser gaire clarivident per veure’l. El sorprenent és que durés tant. Veig però que molts hi volen tornar i si ho fan tornarà a fracassar, perquè, en un entorn limitat, el creixement indefinit és impossible, no salta a la vista?
 
Si no ens posem a reflexionar seriosament, sinó transcendim, a mida del possible i cadascú a la seva manera, la inconsciència, la ignorància i la por, sinó comprenem que el planeta és una sola cosa i que tot depèn de tot, ens podem veure abocats a un feixisme espantós, això sí, disfressat de democràcia. Confio en que serem prou savis... Amb el meu art i amb la paraula, animo a tothom a sortir del somni col·lectiu i començar a pensar per si mateix, a unificar cor i ment, intel·ligència i sentiment. Com deia, estimar és premissa bàsica, començant per un  mateix, i als altres i a les coses. 

Ens convé cultivar una ecologia integral que contempli i unifiqui  l’aspecte físic de tot i també l’espiritual.  Sé que aquesta paraula està fortament contaminada, provaré doncs d’explicar-la: molts savis ho afirmen: el segle vint-i-un, serà espiritual o no serà. Una espiritualitat que transcendeix sectes i religions encarcarades, lliure, valenta i solidària, pacífica, ecològica, creativa, alegre... Fonament de una arrelada Ètica Humanista, que portà a la Declaració Universal de Drets Humans: gran instrument per  generar un món millor. El primer article de la qual, inspirador de tots els altres diu així: 
Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat” ..., i jo afegeixo: amb bon amor i bon humor això és possible.

    Quins valors creus que hem perdut com a societat?
Diria que no n’hem perdut cap, que tots continuen vius, latents sota una capa de convencions i superficialitats, que ens amarguen i consumeixen inútilment la vida. Lo millor de cadascú està esperant, desitjant ardentment a sortir a la llum. Perquè en el fons, tots sabem que en aquests valors resideix molta pau, alegria de viure i felicitat que, ja està vist, aquesta pretensiosa civilització materialista no garanteix en absolut. 
Estic convençut que, de la mateixa manera que en pocs anys la gent han aprés a reciclar, i en qüestió de dies a sortir a fumar al carrer, es podria en poc temps generar canvis dràstics, que ens obririen les portes de una Nova Era. Això, al punt on s’ha arribat, no és idealisme, ni un luxe, sinó una necessitat. Altrament pinten bastos.
Cadascú ha de veure que, si vol un món millor del que és, ha de començar per cultivar i expressar el millor de si mateix en la vida quotidiana. Els beneficis d’una tal actitud, no es recullen un demà que no arriba mai, sinó immediatament, en la relació amb un mateix, amb els altres, amb les coses, amb la vida.


Tens alguna afició? A què dediques el teu temps lliure? 
  Temps lliure? que és això?..., la contraposició al temps esclau?..., potser la vàlvula d’escapament per no rebentar?...Tot el temps hauria de ser lliure i cadascú ocupar-lo en feines en les que es sentís realitzat i que fossin realment útils a la col·lectivitat..., i no solsament un mitjà per aconseguir el tant idolatrat diner: aquest déu al qual tots estem obligats a rendir culte. Que ens promet llibertat i felicitat, però que ens fa dependents i neuròtics, plens d’estrès, por, ansietat..., i que genera a nivell mundial especulació salvatge, misèria, esclavatge, guerres terribles, indicible violència i sofriment.
    I després d’aquest projecte, què tens en ment?
   El projecte iniciat a Rocaviva no me l’acabaré per anys que visqui. De fet, estic a la recerca d’ajudants i col·laboradors per poder continuar la feina. El resultat seria quelcom fantàstic, sens dubte únic. Falta ara que les autoritats tinguin la suficient perspectiva per adonar-se’n i ajudar el suficient. Catalunya és un petit país valent que, malgrat els obstacles sempre ha destacat, entre altres coses per la cultura i l’art. Al meu entendre, aquests són recursos molt importants de que disposem per poder continuar sent nosaltres mateixos i tenir una presència al món. Aquest convenciment ha estat un dels motors que ha guiat i guia la gènesi de Rocaviva, que ara es posa al servei de la Humanitat en general i d’aquest nostre país en particular.

   Ara més que mai, convé transcendir inèrcies i divergències destructives, ajuntar energies, créixer plegats. És vital obrir la ment, cultivar la creativitat, realitzar projectes innovadors.
  Voldria acabar enviant un missatge: si algú es vol fer amiga-amic de Rocaviva... les portes estan obertes. El nostre és un projecte en marxa, la obra inacabada. Si en vols saber més i potser participar, col·laborar d’alguna manera en aquesta aventura, posa’t en contacte amb nosaltres. Ja som un petit grup, és gràcies a ells que aquest article ha estat publicat.
          


ENTREVISTA A "EL PAIS", JULIOL 2012

El escultor Climent Olm, de 62 años, ha decidido dar a conocer la obra escultórica que ha mantenido oculta en un bosque de su propiedad del pequeño pueblo de Mussa, entre la Cerdanya y el Alt Urgell. El artista ha construido en medio de la naturaleza un auténtico museo de más de 600 esculturas de granito, algunas de gran formato, que conforman un laberinto mágico al aire libre.
Olm cree que ha llegado el momento de mostrar al público las obras que en los últimos 26 años ha esculpido en las rocas graníticas. El resultado del trabajo, realizado de forma callada y paciente, es un espacio escultórico de gran valor artístico que denomina Rocaviva, un laberint màgic.
El artista de Mussa, casi un ermitaño (vive en plena montaña junto a sus esculturas), ha cultivado la pintura, la cerámica y la madera. Ahora se descubre como escultor arrancando de las piedras las formas ocultas con la intención de transmitir un mensaje humanista y espiritual. “Una espiritualidad libre, pacífica, ecológica y mágica, desvinculada de sectas y religiones desfasadas”.
Olm explica que Rocaviva, un laberint màgic es un museo sin puertas en un paisaje exuberante de roble, enebro, pino, boj y plantas aromáticas. Y también “un espacio lúdico, de reflexión, de silencio, de paz y facilitador de vivencias positivas y relajantes, esenciales para poder vivir con más salud, armonía y plenitud”.
Las visitas serán concertadas y tendrán una duración mínima de dos horas. Los sábados habrá una visita para grupos; el artista hará de guía, si bien los visitantes podrán realizar el recorrido solos con un catálogo de 40 páginas.
Para llegar al parque escultórico de Olm hay que caminar 10 minutos desde Mussa. Las obras están esparcidas por todos los rincones del bosque y lo interesante es ir descubriéndolas recorriendo los senderos, un verdadero laberinto. “La idea es que la gente se pierda, reflexione y se reencuentre a sí mima”, afirma el autor, que pide que lo visiten con calma porque si no “no podrán entender lo que las piedras dicen”.
Si alguien tiene capacidad para hacer que las piedras hablen es Olm. Antes de intervenirlas con el martillo, el cincel o la mola eléctrica, las ha mirado mil veces para descubrir sus formas. “La figura ya está ahí, la ves solo con mirar la roca. Lo que hay que hacer es quitarle lo que le sobra”. “¡Claro que las rocas tienen vida y conciencia!”, añade. “A mí me hablan”.
Lo que más ha esculpido Olm son caras, figuras abstractas, símbolos, manos, alguna frase corta y, sobre todo, muchos ojos. “Lo más importante de la cara”, explica, “son los ojos y la mirada. Los ojos son los órganos más importantes. Son la conciencia, el estar despiertos y atentos ante lo que nos rodea”. Las caras de sus esculturas son como personificaciones de espíritus naturales. No son reproducciones de rostros, sino figuras antropomórficas que reflejan el sufrimiento humano. Muchas ofrecen más de un perfil según la posición del visitante.
A Olm le cuesta definirse como artista y encasillarse en alguna de las corrientes escultóricas contemporáneas, como el Earth Art y el Land Art. “No sé qué decir. Los críticos ven en mis obras influencias del románico, de los cubistas y hasta de los fovistas, pero yo no he pretendido nunca copiar a nadie. Voy haciendo lo que me sale según la piedra que tengo delante”. Él cree que es posible la armonía entre el hombre y el paisaje. “Yo, con mis esculturas, no lo transformo, sino que lo humanizo”. ¿Le gustaría que esculturas de su laberinto fueran exhibidas en espacios urbanos? “No. Estas están hechas para quedarse aquí, son de este lugar”.


http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/07/01/catalunya/1341169172_044949.html


EL PERIODIC D’ANDORRA  juny 2013


He visitat al Consell Comarcal de la Seu l'exposició de Climent Olm. És una exposició de fotografies de pedres, roques esculpides in situ. Un treball gegantí en el qual Climent Olm ha esmerçat més de 25 anys. La veritat és que volia escriure sobre aquest Laberint màgic desprès d'haver anat a Mussa a visitar-lo, però encara no hi he pogut anar. Tot i que Travesseres i Mussa som pobles veïns, mai m'havia pensat que tenia tan a prop una autèntica obra d'art i mai havia personalment conegut al seu autor. Havia sentit algun comentari sobre un noi de Mussa que vivia en una cabana a la muntanya i que treballava les pedres.

Ningú es profeta a la seva terra doncs es considerava a Climent Olm com una persona un xic extravagant que vivia al marge de la societat. Poca gent pensava que era un asceta.

Avui que la crisi ens ha fet baixar dels núvols del consumisme sense mesura que anys enrera es practicava, ens donem compte del seu sentiment ecologista i panteista de retorn a la natura. Ara que he conegut la seva obra i que dit de passada m'ha fet pensar en Rodin, he de dir honestament que m'he quedat impressionada, no sols des del punt de vista artístic del treball meticulós, de l'expressionisme d'algunes escultures, sinó també pel missatge que ens dona l'espiritualitat de Climent Olm.

En primer lloc l'arrelament de les pedres a la terra, les quals ens fan sentir d'un lloc concret, d'un paisatge, en aquest cas de Mussa i de la nostra Cerdanya amb la majestuositat del Cadí a migdia. Desprès el treball de l'artista ple de simbolismes màgics, com el seu interès amb esculpir ulls, oberts, tancats, cares amb tres ulls, tot plegat per ensenyar-nos la importància de la mirada humana sobre el que tenim el davant, massa vegades mirem sense veure, sense sentir ni el batec del cor ni el de la realitat propera. 

Considero que l'obra de Climent Olm és un autèntic maridatge entre Natura i Cultura, perquè transforma les pedres en escultura sense que perdin la seva condició de roques.

La cultura és des del punt de vista antropològic la transformació de la natura per la mà de l'home. Olm fa cultura sense destruir la natura, emprant el granit de la Cerdanya per fer-nos sentir simultàniament la bellesa de l'art i el respecte de la natura. Quan vagi a visitar aquest trocet de Pirineu màgic us explicaré, estimats lectors, les meves sensacions. 


Sol Guasch   


Climent Olm protagonitza la nova producció pròpia de Picurt
http://www.radioseu.cat/includes/images/cms/resized_1338972274.jpg
Climent Olm o les pedres que parlen (Albert Galindo-Albert Cristòfol)
Albert Galindo i Albert Cristòfol presenten enguany l'autor d'un excepcional bosc d'escultures a Músser, que ben aviat s'obrirà al públic
El documental es presentarà l'últim dia del festival, el 30 de juny a Artedó.

Albert Galindo i Albert Cristòfol presentaran novament una producció pròpia del festival Picurt. Enguany, els dos documentalistes pirinencs han seguit les passes de Climent Olm, un escultor que treballa en plena natura i que té un projecte monumental al Baridà que ben aviat estarà a l'abast del públic. 

El documental Climent Olm o Les pedres que parlen s'estrenarà l'últim dia del Picurt, el 30 de juny, a Artedó.
Galindo -com a guionista i director- i Cristòfol -com a realitzador- presenten la figura de Climent Olm, que ha esculpit 600 pedres de granit creant una obra monumental en plena natura a prop de Músser, al límit entre la Cerdanya i l'Alt Urgell.

La creació està pensada per aconseguir una harmonia total entre home i paisatge. El resultat és Rocaviva, un laberint màgic que oferirà una experiència lúdica i espiritual. Albert Galindo qualifica Olm com "una persona molt coherent, amb una filosofia molt profunda i que fa 25 anys que viu en una cabana que ha construït ell mateix".

La producció pròpia ha estat sempre un dels pilars del Picurt, que també és una finestra oberta a audiovisuals sobre muntanyes de tot el món. La prioritat, però, és ser un espai de reflexió sobre el Pirineu, segons ha recordat la directora del certamen, Montse Guiu.

Climent Olm o les pedres que parlen és una producció Aixadafilms i Qucut per a Cultura i Entorn del Pirineu (CEP), l'associació que organitza el Picurt. Té una durada de 25 minuts.

Climent Olm: «Rocaviva no hauria sigut possible sense l'ajuda dels menairons»

1 1 1 1 1 Classificació 3.67 (3 Vots)
A. L.
LA SEU D'URGELL

Periodic
Retrat de Climent Olm, l'eremita de Rocaviva, 
i una de les més de 600 pedres que conformen el parc d'escultura de Mussa

 EL PERIÒDIC D'ANDORRA

Tallista en roca, pare del bosc màgic de Rocaviva.

Quan d'aquí a centenars, milers d'any, tot hagi petat, és molt probable que pels boscos de Mussa encara hi pul·lulin les talles de Climent Olm (1950).

Un parc d'escultura –rostres antropomòrfics, símbols maçònics, figures geomètriques– que l'autor defineix com un «laberint màgic», i que després d'un quart de segle de feina avui integren mig miler llarg de peces de granet.

Rocaviva –així es diu la criatura– fa un efecte considerable, a mig camí entre els atlants tolteques, els moais de l'illa de Pasqua i els pares fundadors del Mont Rushmore. ¡Però a tocar de Martinet! 

El Consell Comarcal de l'Alt Urgell li consagra des d'avui i durant tot el juny una exposició.

 Per cert: Olm busca aprenent. S'abstinguin els hilòfobs.

–Si Rocaviva és un bosc màgic, per força hi ha d'haver menairons.
–I tant. N'està ple. Hi ha pedres molt grans que clarament han estat mogudes de lloc. Si no fos pels menairons, no hauria pogut fer res.

–¿Un museu a l'aire lliure?
–Més aviat un projecte viu, un lloc que pretén incitar a la reflexió i a la meditació. No és només un parc d'escultures.

–¿Algun parentiu, amb el bosc de Xixu Cabanyes a Can Ginebreda?
–Algun punt de contacte sí que el tenim; tots dos toquem molt la mort. Com la vida, d'altra banda, perquè cada nit ens morim i cada matí ressuscitem. A la gent li fa por pensar-hi, com si li parléssim del papus, però tots estem morts: des del mateix dia que naixem, estem condemnats.

–Que encoratjador. ¿Quin és el símbol de la mort, a Rocaviva?
–La calavera. Un clàssic que comparteixen moltes cultures.

–Quan va començar, ¿tenia un pla al cap?
–Vaig començar d'una manera accidental; un dia vaig posar-me a treballar la pedra, però no en tenia ni idea de si serien tres o 300. De fet, avui n'hi ha més de 600.

–Prolífic, ho és, vostè.
–Dit així, ho sembla. Però precisament per això prefereixo parlar de roques treballades abans que d'escultures. Crec que és més exacte, tot i que hi ha des de baixos relleus fins a escultura exempta.

–I amb el bosc d'Ibarrola, ¿hi sent alguna afinitat?
–Poques; ell prefereix pintura i arbre; jo, pedra i ceràmica.

–Pedra que veu, ¿pedra que talla?
–Tant, tant, tampoc. Procuro deixar una distància entre roca i roca.

–¿Com és, una pedra bona?
–Estaria bé poder triar, però faig amb el que trobo i més aviat és la roca, la que em tria a mi.

–Amb la mà al cor, ¿sap on són totes i cadascuna, d'aquestes 600 roques treballades?
–Diria que sí, però de vegades em despisto. I ara no em posis a prova.

–¿Tenen títol?
–No.

–Menys mal, perquè si no, tindria un problema. La temàtica: hi predomina la figura humana –cares, ulls i mans... ¿Per què?
–Més que cares, són energies tel·lúriques o, si vols, éssers extraterrestres.

–I figures geomètriques.
–Sí. Tenen un valor universal perquè –crec– estan inscrites al patrimoni genètic de l'ésser humà. S'han fet servir en la maçoneria, en la Rosa-Creus, el Cristianisme, el budisme...

–Pelet esotèric, tot plegat... ¿No serà maçó, vostè?
–No, no. El que passa és que l'esoterisme no és tan... esotèric.

–¡?
–Vull dir que l'esoterisme és a la vista de tothom, el que passa és que moltes vegades no sabem veure-ho. ¡Perquè ningú no ens n'ha ensenyat, ep!

–Ensenyi-me'n. Quan vaig per Rocaviva i veig un rectangle, ¿què he d'interpretar?
–Estic parlant de construcció, de matèria.

–¿I si m'hi topo un triangle?
–Creació, manteniment, destrucció; el cicle de la vida.

–¿Un cercle?
–El símbol perfecte, que utilitzem per referir-nos al cosmos, als astres, al temps... I la combinació d'aquests símbols és el que ens porta al present, a l'ara i aquí. Si t'ho mires bé, l'ahir és mort; i el futur no ha arribat...

–Hi ha qui hi ha volgut veure influències romàniques; d'altres, de cubistes; i també qui l'emparenta amb el land art. Si m'ho permet, a mi m'ha fet pensar en l'art precolombí, des dels tolteques fins a les línies de Nazca...
–Mai he pretès imitar ningú. Aquestes cultures treballaven la pedra, que és un material dur que et marca unes pautes.

–Granet, ¿per què?
–Perquè és la pedra que tinc a l'abast.

–¿Treballa sempre in situ, o s'endú les roques al taller i quan acaba les torna al lloc?
–Normalment són massa grans. Impossible moure-les del lloc... si no tinc l'ajuda dels menairons, és clar.

–També hi talla versicles, a la roca. ¿Ens en xivata un?
–«La vida és màgia en acció».

–Amb missatge, em temo.
–I tant: vivim d'una manera molt inconscient; no ens donem compte que en aquest món hi som només una estoneta. Hem de disfrutar de cada moment, de fets tan senzills com ara respirar, caminar, parlar, veure-hi... Tots aquests petits gestos en què consisteix la vida són pura màgia, i només ens n'adonem quan ens falta.

–¿Un altre versicle?
–«Ara és el moment, demà no arriba mai, és temps de despertar».

–Perdoni, però això és pur Quevedo: «Ayer se fue; mañana no ha llegado;
hoy se está yendo sin parar un punto:/ soy un fue, y un será, y un es cansado...»
–Doncs sí.

–Fa dos anys que no hi afegeix cap peça nova, a Rocaviva: ¿el considera acabat?
–En absolut. Però sol no puc i necessitaria algú que m'ajudés.

–Rocaviva és un somni, i els somnis són cars; ¿què li ha costat, a vostè?
—La salut i molts, molts diners.

–¿I la família?
–He tingut algunes dones, i totes han sortit fugint, abans o després. Ho entenc, però ho tornaria a fer.

–Les pedres, ¿es queden aquí?
–Així ho espero. Si no se les enduen els menairons, és clar.
Per a més informació consulti l'edició en paper.

***


El País, juliol 2014

El artista Climent Olm abandona más de 600 esculturas en Mussa
Un conflicto familiar le obliga a dejar las estatuas esculpidas en la montaña




NOTA DE KLIMENT OLM

La falsa informació segons la qual es tracta d'un conflicte familiar, ha fet molt mal a mi i al projecte.



 ES TRACTA D'UN CAS DE MALTRACTAMENT







 Lleida 13 JUL 2014





 el museo de esculturas de granito esculpidas al aire libre en
un bosque del pequeño pueblo de Mussa, entre las comarcas
 del Alt Urgell y la Cerdanya. Un conflicto familiar por el
 dominio de la montaña ha llevado a Olm a interrumpir un
 proceso creativo en el que ha invertido los últimos 29 años.

Rocaviva se había convertido en un auténtico museo en plena
 naturaleza, a más de 1.300 metros de altitud, sin puertas y
 sin medidas de seguridad. Está formado por más de 600
 grandes esculturas y otras tantas pequeñas. El autor ideó e
l espacio como un laberinto mágico en el que los visitantes
 pudieran descubrir en cada paso los múltiples mensajes
 impregnados en su obra, principalmente de humanismo

Olm, que ha vivido los últimos años como un eremita en la
 montaña junto a sus esculturas, se ha tomado con filosofía el
revés que ha supuesto tener que abandonar un proyecto en
 el que había invertido talento, pasión y mucha salud. “Está
 siendo un trauma que no sé si podré superar. Un hermano, al
 que he denunciado por extorsión y amenazas, me hacía la
 vida imposible. Me estaba matando a cámara lenta y he
 preferido arrojar la toalla antes que dejarme la piel”, señala
 compungido.

Las dos terceras partes del terreno donde cinceló las rocas y
 construyó con sus propias manos la
 vivienda que domina el parque escultórico son de su
 propiedad, y el resto pertenece a dos hermanos. A uno de
 ellos no le gustaba que los turistas pasaran por los senderos
 de su bosque para ver las esculturas, ni que el artista, que
 hacía de guía de los visitantes, cobrara una entrada
 simbólica.
 “Cuando las cosas no van bien no hay que
 desanimarse, porque cuando una puerta se cierra, otras se
 abren”, señala. Olm opina que por cuestiones de salud no
 volverá a utilizar el martillo, el cincel o la mola eléctrica para
 transformar las piedras. “Rocaviva seguirá viva mientras dure
 el granito”, añade con humor.

El conjunto escultórico de Rocavia está declarado bien de
 interés cultural por los consejos comarcales de la Cerdanya y
 Alt Urgell. En las esculturas de Olm predominan las caras, las
 figuras abstractas, los símbolos y los ojos que miran en todas
 esculturas más pequeñas han sido trasladadas a La Seu
 d’Urgell, donde su ayuntamiento organizará una exposición
 en agosto. Las más grandes permanecerán en la montaña de
 Mussa. Las instituciones comarcales se han comprometido a
 conservarlas y promocionarlas. El artista piensa donarlas a la
 Generalitat.

La obra queda inacabada y el lugar, abandonado. Ahora,

como dice en su blog, el acceso a Rocaviva será libre todos

los días de la semana. “Mi misión sobre el terreno ha

 finalizado, pero desde el exilio ciudadano continuaré

 trabajando por el ideal de Rocaviva, que es seguramente lo

 que me mantiene vivo”, señala Olm, que ha puesto su casa al

 servicio de quien quiera disfrutarla temporalmente “para que

 no se deteriore y acabe cayendo”.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada