RECLAM 4-24
-Article expandit-
L'ECOSOFIA
Ecologia radical. També se l'anomena profunda o integral. L'ecologia tradicional posa èmfasi en la conservació del medi ambient. L'ecologia radical eixampla la percepció: incita a una presa de consciència més completa en profunditat i amplitud, que abasti els diversos aspectes de l'existència. Es tracta d'abordar el coneixement, circumstàncies i problemes de manera holística, és a dir: reconeixent que cada ésser humà, no està separat dels altres, ni de la resta del món natural, sinó que interactua constantment i és part indissociable de l'ecosistema planetari.
L'Ecosofia afirma la total interdependència i assegura que tot afecta a tot.
És una visió interdisciplinària, que integra coneixements i valors humanistes, científics, ètics... Proposa canvis culturals, socials, polítics, econòmics... Busca pacificar la humanitat i garantir un futur sostenible, més saludable i just per a tots...
Única manera d'encarar amb èxit la creixent i perillosa emergència mundial.
La Ciència Holística. A diferència de la reduccionista, que fragmenta la realitat i l'estudia per separat, fusiona les diverses disciplines, considerant els fenòmens de manera integral, és a dir global. Tenint en compte la interconnexió i la interdependència entre les diferents parts del sistema, contempla les coses i fenòmens en el seu conjunt i complexitat, tot relacionant les parts i el tot. Així es poden apreciar interaccions, particularitats i processos, que no es perceben quan s'estudien per separat els aspectes que conformen la totalitat.
Anàlogament la medicina holística. Que busca entendre i tractar integralment al pacient; tenint en compte els components del cos i del psiquisme, no per separat, sinó en el conjunt físic-mental-espiritual-social... que estructura i singularitza cada ésser humà.
És la medicina del futur... si futur tenim.
La inconsciència: ignorància-egoisme-avarícia-violència... estàn conduint la humanitat a un desastre global: contaminació, canvi climàtic, rearmament... Ja no és una opció l'immobilisme: la situació exigeix canviar de mentalitat. La política, l'economia, la tecnologia, la cultura, l'ètica... es tindrien que subordinar a l'Ecosofia. Aquesta, els Drets Humans, la Carta de la Terra, l'Agenda 2030... haurien de ser guia. Per a poder curar i equilibrar físic-mental-espiritual, necessitem un paradigma unificador, respectuós dels humans i del planeta.
El canvi comença en cadascú.
La transformació personal és precursora del canvi social. Cada individu, a través de les seves eleccions de vida, valors, accions i omissions, té la responsabilitat de contribuir-hi. A mesura que més persones es facin més conscients, el seu despertar individual tindrà un impacte significatiu, en ells mateixos i en l'entorn; inspirant altres persones, comunitats i institucions a conscienciar-se, despertar, donar-se ales...
La suma de canvis individuals,
és capaç de conduir a grans transformacions en la societat i al planeta.
Si tu et consciències i canvies, tot canvia... en benefici propi, dels altres i de tot el món.
-Article més expandit a> Xarxa de blogs> Ecosofia activa.
CAMINS DE PAU
Vers un nou paradigma.
www.terraindia.cat
***
DE TERRAÍNDIA-ROCAVIVA, PER A CLARÍCIES
A petició de Lourdes Campi, em toca parlar de Climent Olm.
Va néixer l’any 1950 a Músser de Cerdanya. Recentment acabada la guerra civil, la grisor i la por impregnaven l’ambient, dominat pel nazionalcatolicisme. Els seus pares, enganyats, convençuts que era bo per ell, amb un gran sacrifici econòmic, el van internar a ”Los Hermanos de las Escuelas Cristianas", "La Salle", on es feia qualsevol cosa menys educar per a la vida i en valors humans. Ja no va tornar al poble. Visqué a Barcelona i a altres llocs. De fet orfe, va trobar alguns mestres que l'ajudaren a obrir els ulls; a qüestionar-se coses, a despertar una mica de l’anestèsia i de l’embrutat de cervell col·lectiu.
L'any 1986 va tornar a Músser, i en una finca familiar, davant del Cadí es va construir una caseta. Més tard començà a treballar les roques del voltant i a obrir entre elles un laberint de corriols. Al lloc li va donar el nom de Rocaviva. Que el 2011 va començar a ser visitat.
Tanmateix, no tot eren flors i violes:
Un pastor de cabres l’assetjava. Petits atacs... que es van anar fent grans: maltractament, insults, amenaces, sabotatge, agressió, extorsió... Fins al 2013 quan, esgotat i malalt, va haver de fugir del lloc, quedant l’obra inacabada i en part vandalitzada pel cabrer. També a la casa li va destruir la porta, tres anys va estar sense. No s’ha fet justícia; persistint l'amenaça, no hi ha pogut tornar.
L’any 2017 va aparèixer l’Ester, que amb ses dues filles i d'acord amb l’artista, van aconseguir establir-se a la casa i al lloc. Acceptant per força les condicions del mal tractador: Jo, Climent, no podia anar-hi per res, sota amenaça de represàlies i expulsió de tots. Així és com Rocaviva es va poder reobrir al públic.Totes aquestes coses es detallen al blog: klimentolm.blogspot.com.
L'estiu darrer, el lloc va ser visitat per la Lourdes, que em va enviar un correu: “En visitar Rocaviva vaig quedar impactada. Una emoció forta va envair el meu cos i el meu cor, pensant en els anys del teu treball, molts moments, hores de contemplació, combinat amb la duresa de picar pedra.
Estem treballant per editar una revista, CLARÍCIES.
Volem que les seves pàgines ofereixin un pensament de claror, de llum... que serveixi per viure millor. La idea és impulsar la germanor, la pau... Ens agradaria que descloguessis per nosaltres una mica de la teva ànima. Et proposem fer un escrit presentant Rocaviva, el seu misteri de vida mística, desvelant, encara que sigui una miqueta, la teva experiència. Tu ets l’únic que sap que hi ha a Rocaviva, la seva profunditat, vida, poesia, bellesa i espiritualitat”.
Suposant que seria una revista de caràcter "cristià", sospitava que no els agradaria el meu possible escrit, per estalviar-me la feina li vaig respondre així: "Vosaltres us fonamenteu en el cristianisme, una mica jo també, però de fet soc anticristià; perquè el terme cristià, a parer meu, està molt degenerat, especialment per les esglésies catòlica, ortodoxa i també per les sectes protestants... Penso, que el mateix Jesús, suposant que tal personatge hagi existit, seria el primer a desautoritzar l'ús terrible que s'ha fet i es fa del seu missatge; i de tota la barbàrie “cristiana” que s'ha practicat i es practica arreu del món. Potser caldria substituir-lo pel "jesusisme", però, en què consisteix? Algú sap realment què va predicar? Tot ha estat manipulat per poderosos sense escrúpols, a fi de controlar, abusar i explotar a les multituds”.
I afegia: El primer manament, és “Estimar a Déu sobre totes les coses i als altres com a tu mateix” Molt d’acord amb la segona part, però no gens amb la primera. No hi crec en aquest Déu, ni, vist com va el món, gens de simpatia em despertaria si existís, sinó tot el contrari. Sí que crec en estimar als altres, a tots els éssers i a totes les coses. Si en això es fonamentés l’anomenat “cristianisme”, potser jo em diria cristià, dissortadament no és així".
Però això no va desanimar la Lourdes...
que va insistir. A priori no m’agrada parlar de mi però, pensant que potser resultaria útil per algú, vaig acceptar i aquí estic, escrivint... Em diuen Climent, però jo no soc aquesta persona. Jo no sé qui soc, no sé ni si soc. Però, abans d’intentar esbrinar-ho, he de complir el pacte amb la Lourdes: parlar una mica de l’execució de Rocaviva, "de l’experiència humana, profunda i espiritual... i del misteri que comporta".
Jo, aquell jo que ho va deixar tot per tornar al Pirineu, no sabia què hi anava a fer. Només sabia que una veu potent, una força interior l’impulsava... i tot va anar arribant: la cabana, els camins, les roques treballades... Sempre des de la pobresa, a vegades misèria, i encarant absurdes incomprensions i dificultats; provinents del mal tractador, de la família a ell sotmesa i de l’entorn en general. Malgrat els obstacles, aquella força em sostenia i guiava. Cap mèrit personal, em limitava, tal com faig ara, a seguir un impuls poderós.
Com queda dit, no crec en Jahvè ni en cap altra deïtat.
Convençut estic que totes són invencions humanes, sorgides de la por al desconegut i a la mort; en un patètic intent de garantir-se una existència eterna en cels daurats o d’evitar cruels inferns eterns. Totes les múltiples explicacions i deïtats inventades i transmeses per les religions, són òbviament falses: idolatries, supersticions ancestrals incrustades a la ment dels infants i que sovint perduren tota la vida.
Els humans primitius, immersos en la precarietat: gana, tempestes, violències, mort... imaginaren mites, déus, premis i càstigs. La por metafísica s’afegia a la física. Però la ciència ha explicat moltes coses. La Terra ja no es plana i no és el Sol que gira al seu voltant. Ja no som el centre de l’Univers. Ara sabem, que en la Immensitat Inconcebible, forçosament hi ha altres planetes habitats per éssers conscients. Ara sabem coses que els primitius forjadors de les velles i caducades religions ignoraven. Però encara són molts milions els adeptes que viuen, moren i maten en nom seu.
Seria bo substituir-les per una ètica humanista "jesusista",
basada en el respecte i l’amor envers tot i tothom.
Si t’endinses matèria endins... trobes mons dins de mons fins a l’infinit. Igualment, si t’endinses Cosmos enllà... o en la ment humana. De la mateixa manera que una gota d’aigua no pot comprendre el mar, un ésser humà no pot comprendre l’Univers. No és ignorància personificar la Immensitat? Tenir la pretensió d'estudiar "Déu"? Quin sentit té adorar un ídol, alçar-li temples, oferir-li sacrificis, resar demanant coses i privilegis egoistes? Menys encara arrogar-se parlar o dictaminar en nom seu..."Déu", si una tal entitat existís, no seria l'irracional i cruel Jehovà de la Bíblia. "Déu" és del tot incomprensible per a una petita, efímera ment humana. Durem un moment en l’eternitat... la vida existeix nomès en l’instant volàtil. Aquest instant.
Deia, que no sé qui soc.
Mai ho he sabut. Només sé, que quan em desperto al matí, comença un nou episodi, que ignoro com serà... i que al vespre, quan m’adormo tot desapareix. Viure és un néixer i morir. Així és i així ha estat, ara i quan treballava picant pedra. També sé, que aquest cicle de petites vides/morts s’acabarà... i el cos tornarà a la terra. Més no sé. Tanmateix, no és aquesta la condició de tothom? La vida té la consistència d’un somni, apareix/desapareix... en general poc conscients en som. Tu, jo, cada persona, mai havia existit i mai tornarà a existir. A molts això els espanta. Per què? És l’ego, l’aferrament a la vida i a les coses, és el personatge inventat que tem morir. L’essència és l’ésser, la consciència, i aquesta perviu més enllà dels individus particulars. Les persones passen, la humanitat queda... de moment.
Ens confonem amb un nom, una història, una entitat separada dels altres i de l’entorn i que té lliure albir. Diuen els “cristians”: “No es mou un bri d’herba sense la voluntat de Déu”. Diuen els musulmans: “És inútil esforçar-se per aconseguir resultats que Al·là no ha desitjat”, i doncs? On queda el lliure albir?
També diuen: ”Practicar la bondat per amor al premi, és la condició del mercenari. Practicar-la per temor del càstig és la condició de l’esclau”.
El Climent, aquest fantasma, aquest personatge fugaç, ha passat per moltes vides quotidianes. Els Climents que van iniciar el projecte Rocaviva van anar morint dia a dia. Ara, altres Climents, igualment portats per l’Incomprensible, treballen en nous projectes. El sentit de tot plegat l’ignoro. Sé, això sí, que una cosa els guia: l’amor per aquesta humanitat sofrent... sofrent per voluntat de l’Incomprensible. Aquest és per a mi i per a qualsevol ment racional, un misteri inexplicable. L’existència del mal: egoisme, injustícia i violències variades...
... Que ens porten a un desastre global.
Necessitem un canvi de mentalitat.
Es diu, que sense les religions ens precipitaríem en el mal. Tanmateix, no es veu enlloc, sinó tot el contrari, que les religions ens condueixin al bé. Ens cal una ètica, una“religió” sense déus absurds, "dogmes de fe", ni llibres "sagrats". Sense missioners, ni clergues, ni governants que s’arroguin ser escollits de Déu... i en profit propi parlar, legislar i executar en nom Seu. Massa guerres, de religió i altres, hem vist i veiem. Massa abusos i brutalitats de tota mena.
Aprofundint en l’esperit del “jesusisme”
, potser trobaríem la seva veritable essència que, a parer meu, és simplicitat, empatia, solidaritat, coratge, bondat... Amor. No l’amor abstracte, hipòcrita de molts predicadors... sinó l’autèntic, el practicat dia a dia. Un amor real, desinteressat i senzill, envers tots els éssers i totes les coses. Un amor gratuït, que canta a la vida i que és compassió per la ignorància, la violència, el patiment... propi i dels altres.
És en nom d’aquest Amor, que els Climents efímers van treballar a Rocaviva, sense cap temença als inferns, ni cap desig ni esperança de santedat ni cels eterns. És per ell que continuen treballant, més enllà de la seva voluntat; sotmesos, com també tots els altres, als inescrutables designis del Misteri que som i ens envolta; que el panteisme anomena Tao, Ment Còsmica, Misteri Absolut... el qual convé no confondre amb les nostres diminutes fantasies. La multitud de deus i religions inventades pels humans, són idolatries irracionals, contradictòries, sovint injustes i cruels. No és “Déu” que va fer els humans a la seva imatge i semblança, sinó a l’inrevés.
Només sabem que res sabem.
Som microbis en la Immensitat...
Creiem tenir pensaments, sentiments, percepcions... però, meditant, observant... veus que són ells que ens tenen. Succeeixen... tot succeeix, existeix en un present incontrolable. Som punts de consciència vibrant en l’instant, efímer i etern. Aquest instant que sense atur passa, però que, d’infinites maneres i sempre transmutant roman present. Tanmateix, en aquesta evanescència i petitesa, la Immensitat, de forma inexplicable s’hi reflecteix contínuament. Som perifèria i som centre, origen i destí. No som res... i simultàniament ho som tot; som constant misteri.
Deia, que els Climents continuen treballant. Maltractats, traumatitzats, exiliats, van caure en pous profunds... d’on van anar ressorgint renovats. Amb ells va anar creixent un altre laberint, aquest no de camins i roques, sinó de bits i píxels. Igualment fràgil i efímer, però potencialment capaç d’escampar-se endins i enllà... fins on els inescrutables designis del Misteri vulguin portar-lo.
Camins de pau s’anomena el laberint virtual.
És una xarxa de blogs interconnectats, que se sobreposen i complementen. Són diferents aspectes d’un sol blog, tal com cada persona és una faceta de la humanitat. Per aquest humil laberint, convé passejar-s’hi amb calma. Cor i ment oberts, aturar-se, reflexionar... endinsar-se en un mateix...
Conscients que cadascú està connectat a tots els altres i que tot incideix sobre tot.
Som i tot és, un Misteri entre Misteris. La Xarxa de blogs es va formant modificant, transformant... amb vocació de ser transformadora, d’aportar reflexió i positivitat; de ser un clam, un més entre tants, per la pau entre persones, entre nacions i estimant la natura, de la qual som part inseparable.
ES TRACTA DE PROPICIAR UN CANVI DE MENTALITAT
De pacificar, de respectar-se i respectar-valorar-apreciar-estimar.
A un mateix, als altres, a tots els éssers i a totes les coses.
CAMINS DE PAU > www.terraindia.cat.
ESTIMA I FES EL QUE VULGUIS
CONSCIÈNCIA-AMOR-ACCIÓ
PER CANVIAR DE MENTALITAT NECESSITEM
Harmonitzar cor i ment, intel·ligència i sentiment.
Donar-nos les mans.
Elevar l’esperit.
***
RECLAM 3-24
CUIDAR LA PARLA
***
RECLAM 2-24
***
RECLAM 1-24
PER AJUDAR A SATISFER LES NECESSITATS BÀSIQUES,
***
Ivet Eroles entrevista Kliment Olm
2020
https://surtdecasa.cat/pirineus/arts/kliment-olm-rocaviva
“Tots tenim a dins potencials no expressats, sovint reprimits a causa de limitacions absurdes”
Rocaviva és un laberint màgic, iniciàtic i terapèutic, que combina art, paisatge i missatge
Ivet Eroles 11/06/2019
El Kliment Olm és l'artista creador de Rocaviva, un espai de roques esculpides pròxim a Músser, un poble ubicat entre l'Alt Urgell i la Cerdanya, d'on Olm és originari. L'any 2010 l'obra va ser declarada Bé cultural d'interès local, però l'any 2013 Olm va haver de marxar a causa d'agressions i amenaces cap a ell i la seva obra. El 2017 el projecte va reobrir de nou sota la gestió i preservació de l'Associació Cultural Rocaviva.
Rocaviva proporciona informació i vivències que porten a reflexionar, que estimulen la llum, la màgia pròpia de cadascú.
- Rocaviva és un laberint de senders vorejats per més de 600 roques esculpides. D'on neix la iniciativa?
Simplement la vida m’hi va portar. Sovint tenim davant dels ulls moltes possibilitats, però no les veiem, perquè estem condicionats, retallats per idees caducades. Fins que hom s’adona de com això el limita i decideix actuar per si mateix, superant tabús, sent creatiu i procurant que l’acció no sigui banal, sinó que tingui utilitat i sentit.
- Quin tipus de roques treballes i quines figures acostumes a representar?
Fa anys vaig haver d'abandonar Rocaviva i la casa on vivia, així que ara no treballo cap roca. Abans, les roques que feia servir eren granítiques i hi representava moltes cares. També feia figures abstractes, però les cares prenen vida, mentre que els abstractes són objectes, més o menys suggerents, però objectes. Quan feia cares, l’esperit de cada roca s'activava. Si et dones el temps per contemplar i escoltar, elles et parlen. El diàleg, o la resposta, et sorgeix dins la ment, de vegades sense paraules, com una sensació, un sentiment...
- Rocaviva és un laberint màgic, iniciàtic i terapèutic, que combina art, paisatge, missatge... Quina funció social té el projecte?
Tots tenim a dins potencials no expressats, sovint reprimits a causa de limitacions absurdes, transmeses de generació en generació. Limitacions que reprodueixen pors i vells esquemes egoistes, masclistes, religiosos... que no ens deixen avançar en els aspectes més nobles i elevats de la naturalesa humana i ens precipiten en els pitjors: neurosis, explotació, misèria, consumisme, injustícia, guerra... Flagells variats que ens emmalalteixen, ens fan infeliços i que, si no ens espavilem, conduiran a una destrucció globalitzada. Rocaviva proporciona informació i vivències que porten a reflexionar, que estimulen la llum, la màgia pròpia de cadascú. Això repercuteix positivament en el dia a dia de les persones i ajuda a millorar el món. Aquesta és la funció social del projecte. Per això s’afirma que és màgic, iniciàtic i terapèutic.
- Cataloguen Rocaviva com un exemple destacat de paisatgisme visionari, hi estàs d'acord?
Sí, Rocaviva-Terraíndia encaixa perfectament amb aquesta definició. De totes maneres, definir-se és limitar-se. Cada persona i cada projecte és singular. La realitat sempre va més enllà de les paraules i etiquetes. Aquestes són útils i necessàries, tanmateix, tal com afirmen els savis: convé no confondre la paraula amb la cosa.
- A finals del 2013 vas haver d'abandonar el projecte i deixar l'obra inacabada, arrel d'agressions i vandalisme, ens pots explicar què va passar?
A l’inici de l’entrevista parlem de roques esculpides, però moltes estan poc més que esbossades. La barbàrie tolerada ho va aturar tot. Un sol individu va privar a les generacions presents i futures d’una obra que és el què és, però que hauria estat immensament més complerta si no se m'hagués impedit realitzar-la. Impunement i de manera irreversible, se’m va tallar les ales. Al meu blog personal hi ha una explicació completa i detallada dels fets, és una trista història, una mena de drama rural propi d’un film de Hitchcock o de Bergman. Va començar el 1986 i continua... està per veure amb quin desenllaç. En bona part depèn de les autoritats a qui correspon el cas, de si prenen consciència o no dels fets, de si volen actuar o, com fins ara, es queden passives tolerant l’intolerable.
- A fi de preservar el laberint, es va crear l'Associació Cultural Rocaviva, quines tasques desenvolupa?
Una associació proporciona personalitat jurídica, cosa necessària tractant-se d’un projecte que, basat en paisatge i granit, té molt futur. L’Associació Cultural Rocaviva - d’utilitat social i sense afany de lucre- és un pas previ a la Fundació Terra Índia. A més, recentment ens hem declarat micronació, cosa que ara per ara molts també veuran com una extravagància, però que té molt sentit, sustentat pels Drets Humans, la Carta de la Terra, la Filosofia Perenne i l’Ecologia Profunda que ens inspiren. La citada declaració també es troba penjada a la nostra web, amb el nom de Manifest Indi.
- Quin és l'estat actual del projecte i la teva relació amb ell?
Rocaviva està ressorgint de la indiferència i l’abandó. Dins les nostres limitades possibilitats, s’ha restaurat la meva casa i es van recuperant espais abandonats. Però encara queda moltíssima feina per fer. Mentrestant, Rocaviva ha reprès el seu camí al servei de la gent, del país i del món, que per això fou feta i es pot visitar en règim de visites concertades. Aquest ressorgiment és quasi un miracle, perquè s’ha realitzat sense cap mena d’ajuda i sobreposant-nos a molts impediments. A més, sempre que hem demanat suport, mai hem obtingut resposta. Llevat de declarar el lloc Bé Cultural, cosa per cert molt important, les autoritats locals i comarcals no han fet res més. No acaben d’entendre que Rocaviva és un projecte únic, innovador i molt prometedor que cal protegir, cuidar i promocionar.
Fa molts anys que es parla de promocionar les comarques, es fan plans de màrqueting turístic, però es deixa de banda Rocaviva. Des d’aquí demano a les autoritats que reflexionin, que obrin els ulls i vegin que Rocaviva existeix. Que és un actiu sòlid, singular i molt rellevant que tenen del tot descuidat. Mai és tard per rectificar. Tota col·laboració serà per nosaltres benvinguda i agraïda.
- Tens intenció de tornar a Rocaviva?
M’agradaria poder-hi anar, però no a viure. M'he fet vell i estic malalt, hi aniria una temporada, quan no faci fred, sobretot per intentar acabar alguna obra amb l'ajuda d'algú que fes servir les eines per mi, que jo ja no puc. Tanmateix, si les autoritats no actuen, segurament no hi tornaré mai, ni de visita. Perquè corro un risc elevat, per no dir la certesa, de ser agredit de forma verbal i física. Sembla inconcebible i és lamentable que a la “civilitzada Europa” un artista sigui durant anys assetjat i expulsat de casa seva i de la seva obra amb violència i que sis anys després segueixi sense poder ni posar-hi els peus.
- Com imagines Rocaviva en un futur?
Vull posar èmfasi en la part positiva del projecte. Rocaviva podria no existir, que de poc va anar, per tant, convé agrair el que hi ha, que ja és molt. Cal mirar endavant i potenciar el lloc, que és patrimoni de tots: Rocaviva pertany a cadascú mentre la visita. Més enllà dels obstacles, són 27 anys de feina. Rocaviva existeix, actualment compleix la seva funció d’utilitat pública i, per la llei del granit i del Cadí, perdurarà segurament una temporada llarga. Això si, s’ha de protegir, cuidar, mantenir oberta i en condicions de ser correctament visitada.
EL PAÍS -Lluís Visa. Juliol 2014-
El artista Climent Olm abandona más de 600 esculturas en Mussa
Un conflicto familiar le obliga a dejar las estatuas esculpidas en la montaña.
Nota de Climent Olm. La falsa informació segons la qual es tracta d'un conflicte familiar, ha fet molt mal a mi i al projecte. Com queda clar, més avall i al meu blog, es tracta d'un cas de maltractament familiar.
També parlar de 600 "escultures" és una dada inexacte que ha circulat. Primer perqué no totes són escultures, moltes, malauradament, es van quedar en l'esboç. Altres són obres volgudament inacabades, en un diàleg amb la natura. També hi han relleus, paraules... El conjunt és més exacte anomenar-lo: roques treballades.
Climent Olm ha abandonado su proyecto Rocaviva.
El museo de esculturas de granito esculpidas al aire libre en un bosque del pequeño pueblo de Mussa, entre las comarcas del Alt Urgell y la Cerdanya. Un conflicto familiar por el dominio de la montaña ha llevado a Olm a interrumpir un proceso creativo en el que ha invertido los últimos 29 años.
Rocaviva se había convertido en un auténtico museo en plena naturaleza, a más de 1.300 metros de altitud, sin puertas y sin medidas de seguridad. Está formado por más de 600 grandes esculturas y otras tantas pequeñas. El autor ideó el espacio como un laberinto mágico en el que los visitantes pudieran descubrir en cada paso los múltiples mensajes impregnados en su obra, principalmente de humanismo.
Olm, que ha vivido los últimos años como un eremita en la montaña junto a sus esculturas, se ha tomado con filosofía el revés que ha supuesto tener que abandonar un proyecto en el que había invertido talento, pasión y mucha salud. “Está siendo un trauma que no sé si podré superar. Un "hermano", al que he denunciado por extorsión y amenazas, me hacía la vida imposible. Me estaba matando a cámara lenta y he preferido arrojar la toalla antes que dejarme la piel”, señala compungido.
Las dos terceras partes del terreno donde cinceló las rocas y construyó con sus propias manos la vivienda que domina el parque escultórico son de supropiedad, y el resto pertenece a dos hermanos. A uno de ellos no le gustaba que los turistas pasaran por los senderos de su bosque para ver las esculturas, ni que el artista, que hacía de guía de los visitantes, cobrara una entrada simbólica.
“Cuando las cosas no van bien no hay que desanimarse, porque cuando una puerta se cierra, otras se abren”, señala Olm, opina que por cuestiones de salud no volverá a utilizar el martillo, el cincel o la mola eléctrica para transformar las piedras. “Rocaviva seguirá viva mientras dure el granito”, añade con humor.
El conjunto escultórico de Rocavia está declarado bien de interés cultural por los consejos comarcales de la Cerdanya y Alt Urgell. En las esculturas de Olm predominan las caras, las figuras abstractas, los símbolos y los ojos que miran. Las esculturas más pequeñas han sido trasladadas a La Seu d’Urgell, donde su ayuntamiento organizará una exposición en agosto. Las grandes permanecerán en la montaña de Mussa. Las instituciones comarcales se han comprometido a conservarlas y promocionarlas. El artista piensa donarlas a la Generalitat.
La obra queda inacabada y el lugar, abandonado. Ahora, como dice en su blog, el acceso a Rocaviva será libre todos los días de la semana. “Mi misión sobre el terreno ha finalizado, pero desde el exilio ciudadano continuaré trabajando por el ideal de Rocaviva, que es seguramente lo que me mantiene vivo”, señala Olm, que ha puesto su casa al servicio de quien quiera disfrutarla temporalmente, para que no se deteriore y acabe cayendo.
EL PERIÒDIC D'ANDORRA
Tallista en roca, pare del bosc màgic de Rocaviva.
Quan d'aquí a centenars, milers d'any, tot hagi petat, és molt probable que pels boscos de Mussa encara hi pul·lulin les talles de Climent Olm (1950).
Un parc d'escultura –rostres antropomòrfics, símbols maçònics, figures geomètriques– que l'autor defineix com un «laberint màgic», i que després d'un quart de segle de feina avui integren mig miler llarg de peces de granet.
Rocaviva –així es diu la criatura– fa un efecte considerable, a mig camí entre els atlants tolteques, els moais de l'illa de Pasqua i els pares fundadors del Mont Rushmore. ¡Però a tocar de Martinet!
El Consell Comarcal de l'Alt Urgell li consagra des d'avui i durant tot el juny una exposició.
Per cert: Olm busca aprenent. S'abstinguin els hilòfobs.
–Si Rocaviva és un bosc màgic, per força hi ha d'haver menairons.
–I tant. N'està ple. Hi ha pedres molt grans que clarament han estat mogudes de lloc. Si no fos pels menairons, no hauria pogut fer res.
–¿Un museu a l'aire lliure?
–Més aviat un projecte viu, un lloc que pretén incitar a la reflexió i a la meditació. No és només un parc d'escultures.
–¿Algun parentiu, amb el bosc de Xicu Cabanyes a Can Ginebreda?
–Algun punt de contacte sí que el tenim; tots dos toquem molt el tema de la mort. Com la vida, d'altra banda, perquè cada nit ens morim i cada matí ressuscitem. A la gent li fa por pensar-hi, com si li parléssim del papus, però tots estem morts: des del mateix dia que naixem, estem condemnats.
–Que encoratjador. ¿Quin és el símbol de la mort, a Rocaviva?
–La calavera. Un clàssic que comparteixen moltes cultures.
–Quan va començar, ¿tenia un pla al cap?
–Vaig començar d'una manera accidental; un dia vaig posar-me a treballar la pedra, però no en tenia ni idea de si serien tres o 300. De fet, avui n'hi ha més de 600.
–Prolífic, ho és, vostè.
–Dit així, ho sembla. Però precisament per això prefereixo parlar de roques treballades abans que d'escultures. Crec que és més exacte, tot i que hi ha des de baixos relleus fins a escultura exempta.
–I amb el bosc d'Ibarrola, ¿hi sent alguna afinitat?
–Poques; ell prefereix pintura i arbre; jo, pedra i ceràmica.
–Pedra que veu, ¿pedra que talla?
–Tant, tant, tampoc. Procuro deixar una distància entre roca i roca.
–¿Com és, una pedra bona?
–Estaria bé poder triar, però faig amb el que trobo i més aviat és la roca, la que em tria a mi.
–Amb la mà al cor, ¿sap on són totes i cadascuna, d'aquestes 600 roques treballades?
–Diria que sí, però de vegades em despisto. I ara no em posis a prova.
–¿Tenen títol?
–No.
–Menys mal, perquè si no, tindria un problema. La temàtica: hi predomina la figura humana –cares, ulls i mans... ¿Per què?
–Més que cares, són energies tel·lúriques o, si vols, éssers extraterrestres.
–I figures geomètriques.
–Sí. Tenen un valor universal perquè –crec– estan inscrites al patrimoni genètic de l'ésser humà. S'han fet servir en la maçoneria, en la Rosa-Creus, el Cristianisme, el budisme...
–Pelet esotèric, tot plegat... ¿No serà maçó, vostè?
–No, no. El que passa és que l'esoterisme no és tan... esotèric.
–¡?
–Vull dir que l'esoterisme és a la vista de tothom, el que passa és que moltes vegades no sabem veure-ho. ¡Perquè ningú no ens n'ha ensenyat, ep!
–Ensenyi-me'n. Quan vaig per Rocaviva i veig un rectangle, ¿què he d'interpretar?
–Estic parlant de construcció, de matèria.
–¿I si m'hi topo un triangle?
–Creació, manteniment, destrucció; el cicle de la vida.
–¿Un cercle?
–El símbol perfecte, que utilitzem per referir-nos al cosmos, als astres, al temps... I la combinació d'aquests símbols és el que ens porta al present, a l'ara i aquí. Si t'ho mires bé, l'ahir és mort; i el futur no ha arribat...
–Hi ha qui hi ha volgut veure influències romàniques; d'altres, de cubistes; i també qui l'emparenta amb el land art. Si m'ho permet, a mi m'ha fet pensar en l'art precolombí, des dels tolteques fins a les línies de Nazca...
–Mai he pretès imitar ningú. Aquestes cultures treballaven la pedra, que és un material dur que et marca unes pautes.
–Granet, ¿per què?
–Perquè és la pedra que tinc a l'abast.
–¿Treballa sempre in situ, o s'endú les roques al taller i quan acaba les torna al lloc?
–Normalment són massa grans. Impossible moure-les del lloc... si no tinc l'ajuda dels menairons, és clar.
–També hi talla versicles, a la roca. ¿Ens en xivata un?
–«La vida és màgia en acció».
–Amb missatge, em temo.
–I tant: vivim d'una manera molt inconscient; no ens donem compte que en aquest món hi som només una estoneta. Hem de disfrutar de cada moment, de fets tan senzills com ara respirar, caminar, parlar, veure-hi... Tots aquests petits gestos en què consisteix la vida són pura màgia, i només ens n'adonem quan ens falta.
–¿Un altre versicle?
–«Ara és el moment, demà no arriba mai, és temps de despertar».
–Perdoni, però això és pur Quevedo: «Ayer se fue; mañana no ha llegado;
hoy se está yendo sin parar un punto: soy un fue, y un será, y un es cansado...»
–Doncs sí.
–Fa dos anys que no hi afegeix cap peça nova, a Rocaviva: ¿el considera acabat?
–En absolut. Però sol no puc i necessitaria algú que m'ajudés.
–Rocaviva és un somni, i els somnis són cars; ¿què li ha costat, a vostè?
—La salut i tots els meus diners.
–¿I la família?
–He tingut tres parelles, però totes han sortit fugint. No s'implicaven. Ho entenc, però no podia pas abandonar la meva vocació. Es fa difícil conviure si no es va a la una. Tampoc mai he volgut fills, lliguen molt, prou feina tinc amb mi mateix.
–Les pedres, ¿es queden aquí?
–Així ho espero. Si no se les enduen els menairons, és clar.
PICURT- 2015
Climent Olm protagonitza la nova producció pròpia de Picurt
Climent Olm o les pedres que parlen (Albert Galindo-Albert Cristòfol)
Albert Galindo i Albert Cristòfol presenten enguany l'autor d'un excepcional bosc d'escultures a Músser, que ben aviat s'obrirà al públic
El documental es presentarà l'últim dia del festival, el 30 de juny a Artedó.
Albert Galindo i Albert Cristòfol presentaran novament una producció pròpia del festival Picurt. Enguany, els dos documentalistes pirinencs han seguit les passes de Climent Olm, un escultor que treballa en plena natura i que té un projecte monumental al Baridà que ben aviat estarà a l'abast del públic.
El documental Climent Olm o Les pedres que parlen s'estrenarà l'últim dia del Picurt, el 30 de juny, a Artedó.
Galindo -com a guionista i director- i Cristòfol -com a realitzador- presenten la figura de Climent Olm, que ha esculpit 600 pedres de granit creant una obra monumental en plena natura a prop de Músser, al límit entre la Cerdanya i l'Alt Urgell.
La creació està pensada per aconseguir una harmonia total entre home i paisatge. El resultat és Rocaviva, un laberint màgic que oferirà una experiència lúdica i espiritual. Albert Galindo qualifica Olm com "una persona molt coherent, amb una filosofia molt profunda i que fa 25 anys que viu en una cabana que ha construït ell mateix".
La producció pròpia ha estat sempre un dels pilars del Picurt, que també és una finestra oberta a audiovisuals sobre muntanyes de tot el món. La prioritat, però, és ser un espai de reflexió sobre el Pirineu, segons ha recordat la directora del certamen, Montse Guiu.
Climent Olm o les pedres que parlen és una producció Aixadafilms i Qucut per a Cultura i Entorn del Pirineu (CEP), l'associació que organitza el Picurt. Té una durada de 25 minuts.
«Rocaviva no hauria sigut possible sense l'ajuda dels menairons.
EL PERIODIC D’ANDORRA
juny 2013
He visitat al Consell Comarcal de la Seu l'exposició de Climent Olm. És una exposició de fotografies de pedres, roques esculpides in situ. Un treball gegantí en el qual Climent Olm ha esmerçat més de 25 anys. La veritat és que volia escriure sobre aquest Laberint màgic desprès d'haver anat a Mussa a visitar-lo, però encara no hi he pogut anar. Tot i que Travesseres i Mussa som pobles veïns, mai m'havia pensat que tenia tan a prop una autèntica obra d'art i mai havia personalment conegut al seu autor. Havia sentit algun comentari sobre un noi de Mussa que vivia en una cabana a la muntanya i que treballava les pedres.
Ningú es profeta a la seva terra doncs es considerava a Climent Olm com una persona un xic extravagant que vivia al marge de la societat. Poca gent pensava que era un asceta.
Avui que la crisi ens ha fet baixar dels núvols del consumisme sense mesura que anys enrera es practicava, ens donem compte del seu sentiment ecologista i panteista de retorn a la natura. Ara que he conegut la seva obra i que dit de passada m'ha fet pensar en Rodin, he de dir honestament que m'he quedat impressionada, no sols des del punt de vista artístic del treball meticulós, de l'expressionisme d'algunes escultures, sinó també pel missatge que ens dona l'espiritualitat de Climent Olm.
En primer lloc l'arrelament de les pedres a la terra, les quals ens fan sentir d'un lloc concret, d'un paisatge, en aquest cas de Mussa i de la nostra Cerdanya amb la majestuositat del Cadí a migdia. Desprès el treball de l'artista ple de simbolismes màgics, com el seu interès amb esculpir ulls, oberts, tancats, cares amb tres ulls, tot plegat per ensenyar-nos la importància de la mirada humana sobre el que tenim el davant, massa vegades mirem sense veure, sense sentir ni el batec del cor ni el de la realitat propera.
Considero que l'obra de Climent Olm és un autèntic maridatge entre Natura i Cultura, perquè transforma les pedres en escultura sense que perdin la seva condició de roques.
La cultura és des del punt de vista antropològic la transformació de la natura per la mà de l'home. Olm fa cultura sense destruir la natura, emprant el granit de la Cerdanya per fer-nos sentir simultàniament la bellesa de l'art i el respecte de la natura. Quan vagi a visitar aquest trocet de Pirineu màgic us explicaré, estimats lectors, les meves sensacions.
Sol Guasch
ENTREVISTA A "EL PAIS", JULIOL 2012
(Lluís Visa)
El escultor Climent Olm, de 62 años, ha decidido dar a conocer la obra escultórica que ha mantenido oculta en un bosque de su propiedad del pequeño pueblo de Mussa, entre la Cerdanya y el Alt Urgell. El artista ha construido en medio de la naturaleza un auténtico museo de más de 600 esculturas de granito, algunas de gran formato, que conforman un laberinto mágico al aire libre.
Olm cree que ha llegado el momento de mostrar al público las obras que en los últimos 26 años ha esculpido en las rocas graníticas. El resultado del trabajo, realizado de forma callada y paciente, es un espacio escultórico de gran valor artístico que denomina Rocaviva, un laberint màgic.
El artista de Mussa, casi un ermitaño (vive en plena montaña junto a sus esculturas), ha cultivado la pintura, la cerámica y la madera. Ahora se descubre como escultor arrancando de las piedras las formas ocultas con la intención de transmitir un mensaje humanista y espiritual. “Una espiritualidad libre, pacífica, ecológica y mágica, desvinculada de sectas y religiones desfasadas”.
Olm explica que Rocaviva, un laberint màgic es un museo sin puertas en un paisaje exuberante de roble, enebro, pino, boj y plantas aromáticas. Y también “un espacio lúdico, de reflexión, de silencio, de paz y facilitador de vivencias positivas y relajantes, esenciales para poder vivir con más salud, armonía y plenitud”.
Las visitas serán concertadas y tendrán una duración mínima de dos horas. Los sábados habrá una visita para grupos; el artista hará de guía, si bien los visitantes podrán realizar el recorrido solos con un catálogo de 40 páginas.
Para llegar al parque escultórico de Olm hay que caminar 10 minutos desde Mussa. Las obras están esparcidas por todos los rincones del bosque y lo interesante es ir descubriéndolas recorriendo los senderos, un verdadero laberinto. “La idea es que la gente se pierda, reflexione y se reencuentre a sí mima”, afirma el autor, que pide que lo visiten con calma porque si no “no podrán entender lo que las piedras dicen”.
Si alguien tiene capacidad para hacer que las piedras hablen es Olm. Antes de intervenirlas con el martillo, el cincel o la mola eléctrica, las ha mirado mil veces para descubrir sus formas. “La figura ya está ahí, la ves solo con mirar la roca. Lo que hay que hacer es quitarle lo que le sobra”. “¡Claro que las rocas tienen vida y conciencia!”, añade. “A mí me hablan”.
Lo que más ha esculpido Olm son caras, figuras abstractas, símbolos, manos, alguna frase corta y, sobre todo, muchos ojos. “Lo más importante de la cara”, explica, “son los ojos y la mirada. Los ojos son los órganos más importantes. Son la conciencia, el estar despiertos y atentos ante lo que nos rodea”. Las caras de sus esculturas son como personificaciones de espíritus naturales. No son reproducciones de rostros, sino figuras antropomórficas que reflejan el sufrimiento humano. Muchas ofrecen más de un perfil según la posición del visitante.
A Olm le cuesta definirse como artista y encasillarse en alguna de las corrientes escultóricas contemporáneas, como el Earth Art y el Land Art. “No sé qué decir. Los críticos ven en mis obras influencias del románico, de los cubistas y hasta de los fovistas, pero yo no he pretendido nunca copiar a nadie. Voy haciendo lo que me sale según la piedra que tengo delante”. Él cree que es posible la armonía entre el hombre y el paisaje. “Yo, con mis esculturas, no lo transformo, sino que lo humanizo”. ¿Le gustaría que esculturas de su laberinto fueran exhibidas en espacios urbanos? “No. Estas están hechas para quedarse aquí, son de este lugar”.
Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a TwitterComparteix a FacebookComparteix a Pinterest
DIARI SEGRE. Juliol 2012
Si et plau, presentat una mica.
Em diuen Climent Olm, si la mort no m’atrapa abans, compliré a la tardor els 62. Visc en una cabana a Rocaviva, un espai escultòric i paisatgístic en el que porto treballant 26 anys i menant una vida força eremítica. Tanmateix, que ningú es confongui, quedi clar que no sóc un sant ni un savi. Sóc més aviat un aprenent de tot..., fa pocs dies algú em va qualificar, amb molt encert, de ignorant atrevit.
Quan et vas introduir en el món de l’art?
De sempre que m’havia agradat, ja de petit i adolescent em sorprenia la plasticitat de l’argila, les formes i els colors del paisatge i de les coses, les constants transformacions dels núvols... Després ho vaig tenir durant molts anys oblidat. Fins que el 1968, en plena època franquista, em vaig comprometre a lluitar pel canvi, cosa que, portat per la juvenil, un xic inconscient rauxa (que em va portar a la presó), implicava fer pintades. Per justificar la possessió d’esprais vaig començar a pintar..., i així vaig redescobrir la meva vocació.
Com se’t va ocórrer el projecte de les escultures a la natura?
Als 18 anys vaig començar a treballar en una escola-taller de ceràmica i em vaig matricular a l’escola Massana, que vaig abandonar aviat, en descobrir que aprenia més ràpid treballant. Vaig fer també la meva primera exposició a Bcn. Després, durant anys, de manera esporàdica, cultivava el dibuix, pintura, ceràmica..., també l’anomenat “art pobre”. Feia alguna exposició, habitualment amb poc èxit. Cansat d’això em vaig proposar una prova: en un estiu faria tres exposicions en llocs diferents i, si la cosa no funcionava plegaria. Va ser un fracàs total, hi vaig perdre diners! i em vaig trobar amb un munt de ceràmiques que no sabia on desar, de manera que vaig començar a posar-les en llocs estratègics a l’entorn de la cabana..., quedava molt bonic, però passat un temps, vaig veure com n’era la intempèrie de devoradora, a 1350 m. d’altitud, el sol i sobretot el gel feien malver les peces, de manera que les vaig retirar. Llavors va arribar la idea de treballar la pedra. Veus?, els fracassos són oportunitat.
Les obres, les treballes a casa i després les transportes a la natura, o bé ho fas tot in situ?
Més aviat les treballava, doncs vaig patir un accident que, a causa de la marginalitat i la pobresa que comporta la vida de certs artistes, en lloc de millorar empitjorava i va acabar deixant-me minusvàlid durant més de quatre anys. Ara m’he recuperat un xic i, amb prudència, intento continuar. Treballar a casa?, no, la major part de l’obra està realitzada sobre roques intransportables. Tinc un taller mòbil que cal anar desplaçant de roca en roca. Les pedres petites es treballen en un obrador a l’aire lliure.
Quant temps has trigat a esculpir les 600 escultures que integren el projecte?
Fa 26 anys que vaig començar amb tot això. He de dir que no m’agrada el terme de “escultures”, prefereixo dir: roques treballades, que es correspon més a la realitat, ja que els dits treballs van des del petit baix relleu a la talla profunda. El nombre de 600, es refereix només a roques ancorades al terreny, a obra que ningú se’n pot fàcilment emportar. Les peces petites no les tinc contades.
On es troben ubicades aquestes roques treballades?
Ocupen els dos vessants de una serralada amb belles vistes, prop del poble de Mussa de Cerdanya. Integrades al paisatge, estan disposades al llarg de una xarxa de senders, és doncs un laberint. Per això el lloc s’anomena Rocaviva -un laberint màgic- Que fa un parell d’anys van ser declarat bé cultural, gràcies a l’Isidre Domenjó i en Carles Gascón, tècnics del CCAU. Gràcies també a l’Ermengol Puig, professor i crític d’art que, amb mirada clarivident, va descriure l’obra en profunditat.
Està previst que el conjunt sigui visitable? Quan i com es realitzaran aquestes visites?
Naturalment, he fet aquesta obra per posar-la al servei de les persones i el País. Per diverses raons no ha estat possible fins ara..., entre altres, perquè qui fa quelcom fora del corrent, no sol ser comprés i es sol topar amb obstacles de tota mena. Intentarem obrir el 23 de juny. Només és faran visites concertades. El propòsit és proporcionar al visitant una experiència singular, de caire lúdic-humanista-espiritual.
El proper cap de setmana s’estrena el documental “Climent Olm o les Pedres que parlen” al Picurt.
Sí, aquest documental s’estrena al poble de Artedó, escenari de Picurt, el dissabte 30 de juny.
D'on sorgeix la idea del documental?
Mira, la vida va portant les coses, ens pensem que prenem decisions i parlem molt de llibertat, però no sabem que és. Si ho mires bé, veuràs que som microbis, durem un instant en l’infinit. En realitat, tots plegats som com actors en un gran teatre. Així que, idees i fets apareixen quan han d’aparèixer.
Què ens explica el documental i en quins aspectes de la teva creació incideix més?
Jo volia un documental de Rocaviva, volia sortir-hi el mínim, simplement perquè m’agrada l’anonimat, i perquè no considero tenir un mèrit especial, jo em limito a complir el que sento que he de fer. Però sembla ser que cal donar la cara. Així que, en nom de l’eficàcia, he acceptat fer-ho. El documental es concentra doncs en l’escultura i en l’artista, altres matèries artístiques queden al marge.
Què ha suposat per a tu una experiència d’aquest tipus?
M’ha donat la ocasió de compartir amb l’Albert Galindo,-guionista-, i amb l’Albert Cristófol -càmera-, ... Ha estat agradable i divertit..., i ha confirmat la meva idea de que, si en lloc de competir, prescindim de egos-orgulls-vanitats i ens posem a col·laborar, el resultat genera harmonia i és bo per tothom.
Vius en una cabana feta per tu mateix. Explica’m com ho vas fer.
Guiat per la citada ignorància atrevida, la vaig construir des de zero, amb materials barats i reciclatge, sense haver estudiat arquitectura, fet de paleta, de fuster, electricista o lampista... per ser poc habitual, alguns ho troben meritori, però abans, sempre el comú de la gent s’havien fet la casa, només cal paciència i voler. Una cosa, si la tens clara la fas, la vida mateixa et va ensenyant, aprens sobre la marxa. També he de dir, i espero no convocar un “bulldozer”, que ho vaig fer sense permís, i tampoc per treballar les pedres, ho confesso amb la finalitat de fer reflexionar a propòsit dels recursos, idees i creativitat que es perden, per un excés de burocràcia i voluntat de fiscalització i control. En aquest sentit Catalunya hauria d’aprendre dels USA i altres països més flexibles.
On es troba ubicada? Quins serveis té? (televisió, internet, telèfon...)
Com deia, forma part del conjunt escultòric, és la cabana-taller de l’artista. Durant molts anys no vaig tenir telèfon, ni cap mena d’electrodomèstic... No per cap prejudici, simplement per pobresa.
Televisió?, Reconec que és una finestra oberta al món, però va plena de brossa. Considero que és una mena de droga molt perillosa, que te molts milions addictes, i que, al igual que l’esport i la religió organitzada, és l’opi del poble, és a dir, el manté entretingut, endormiscat. Potser sí que l’esport és un succedani de la guerra i que la religió ens consola, però personalment penso que és millor anar al fons de les coses i no acontentar-se amb subterfugis i façanes adulterades... Convé sobretot no perdre el temps en banalitats. La vida és curta, no sabem si demà encara hi serem. Simplement existir és un miracle i cada instant un tresor, del que generalment no en som conscients, hipnotitzats com estem per mil miratges. No tinc doncs tv, de fet poca electricitat i l'ordinador se la menja quasi tota. On estavem?... Ah sí, doncs gairebé tampoc tinc internet, just per enviar correus, que escric en word... copio i envio tot seguit, d'allargar-me s'em acaben les dades i toca pagar més. Cosa que no em puc permetre.
Ets una persona molt coherent amb les teves idees. Tant el teu modus vivendi com la teva obra van molt lligats a una filosofia de vida. Ens l’expliques?
Això de coherent..., cadascú fa el que pot, però sí, en la mesura del possible ho intento. Les teories, sinó van acompanyades de la practica resulten nefastes. Són molts que, des de les seves trones, prediquen unes coses però en fan unes altres. No deixa de sorprendre que, estan a la vista com està la contradicció, la majoria no sembla que se’n adonin i segueixin rendint culte a ídols, doctrines i sistemes caducats. Afortunadament, la crisi està posant moltes coses en qüestió..., i d’aquí n’hauria de sorgir una nova manera de fer, més lúcida, humana, ecològica..., més coherent amb la realitat global.
La “meva”filosofia? De fet ja l’estic explicant. Mentre em trobava físicament disminuït vaig escriure un llibre, (publicat per l’Editorial Setzevents) En ell, al llarg de 540 pàgines, de les que aproximadament la meitat són fotos, intento aprofundir i, més que teoritzar, generar experiències, no sé si ho aconsegueixo..., ja que, com vaig relatant, sóc aprenent de tot i també d’escriptor.
Penso que tots aquests sistemes obsolets de que parlava abans, i que a força de por es mantenen vigents, són un pes que ens impedeix realitzar-nos com a éssers humans. Tanmateix, els veritables “enemics” no són determinat partit, ni aquesta o aquella multinacional, religió o estat, el que ens barra el camí és la inconsciència i la ignorància, la dels uns i la dels altres... per això és tant important l’educació dels infants, cosa a la que, per cert, la tv. no hi ajuda gens.
Les revolucions que han sorgit al llarg de la història han acabat més o menys fracassant, -tot i que l’essència segueix viva-, perquè ha fallat l’element humà, perquè estem encara anestesiats pels vells paradigmes. Cal veure que som procés vers una Humanitat més evolucionada i que ara estem en un punt crucial: cada dia més veus ho estan dient... Explicar “la meva filosofia” deies?..., la resumiria amb aquesta frase: estima i fes el que vulguis.
En l’actual context de crisi, cap a on creus que evolucionarem?
Cada dia és més de coneixement comú, que tota crisi, tant a nivell personal com col·lectiu, és molt positiva, perquè qüestiona el què es venia fent i obre per tant la porta al canvi. Recordo de infant que els grans parlaven de hipotecar-se com una cosa terrible..., i de sobte, fins fa quatre dies, et venien que era cosa bona i, oblidant tot criteri, temptats pel desig de posseir i l’ànsia de figurar, molts s’hi apuntaven. El resultat aquí el tenim, realment no calia ser gaire clarivident per veure’l. El sorprenent és que durés tant. Veig però que molts hi volen tornar i si ho fan tornarà a fracassar, perquè, en un entorn limitat, el creixement indefinit és impossible, no salta a la vista?
Si no ens posem a reflexionar seriosament, sinó transcendim, a mida del possible i cadascú a la seva manera, la inconsciència, la ignorància i la por, sinó comprenem que el planeta és una sola cosa i que tot depèn de tot, ens podem veure abocats a un feixisme espantós, això sí, disfressat de democràcia. Confio en que serem prou savis... Amb el meu art i amb la paraula, animo a tothom a sortir del somni col·lectiu i començar a pensar per si mateix, a unificar cor i ment, intel·ligència i sentiment. Com deia, estimar és premissa bàsica, començant per un mateix, i als altres i a les coses.
Ens convé cultivar una ecologia integral que contempli i unifiqui l’aspecte físic de tot i també l’espiritual. Sé que aquesta paraula està fortament contaminada, provaré doncs d’explicar-la: molts savis ho afirmen: el segle vint-i-un, serà espiritual o no serà. Una espiritualitat que transcendeix sectes i religions encarcarades, lliure, valenta i solidària, pacífica, ecològica, creativa, alegre... Fonament de una arrelada Ètica Humanista, que portà a la Declaració Universal de Drets Humans: gran instrument per generar un món millor. El primer article de la qual, inspirador de tots els altres diu així:
“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat” ..., i jo afegeixo: amb bon amor i bon humor això és possible.
Quins valors creus que hem perdut com a societat?
Diria que no n’hem perdut cap, que tots continuen vius, latents sota una capa de convencions i superficialitats, que ens amarguen i consumeixen inútilment la vida. Lo millor de cadascú està esperant, desitjant ardentment a sortir a la llum. Perquè en el fons, tots sabem que en aquests valors resideix molta pau, alegria de viure i felicitat que, ja està vist, aquesta pretensiosa civilització materialista no garanteix en absolut.
Estic convençut que, de la mateixa manera que en pocs anys la gent han aprés a reciclar, i en qüestió de dies a sortir a fumar al carrer, es podria en poc temps generar canvis dràstics, que ens obririen les portes de una Nova Era. Això, al punt on s’ha arribat, no és idealisme, ni un luxe, sinó una necessitat. Altrament pinten bastos.
Cadascú ha de veure que, si vol un món millor del que és, ha de començar per cultivar i expressar el millor de si mateix en la vida quotidiana. Els beneficis d’una tal actitud, no es recullen un demà que no arriba mai, sinó immediatament, en la relació amb un mateix, amb els altres, amb les coses, amb la vida.
Tens alguna afició? A què dediques el teu temps lliure?
Temps lliure? que és això?..., la contraposició al temps esclau?..., potser la vàlvula d’escapament per no rebentar?...Tot el temps hauria de ser lliure i cadascú ocupar-lo en feines en les que es sentís realitzat i que fossin realment útils a la col·lectivitat..., i no solsament un mitjà per aconseguir el tant idolatrat diner: aquest déu al qual tots estem obligats a rendir culte. Que ens promet llibertat i felicitat, però que ens fa dependents i neuròtics, plens d’estrès, por, ansietat..., i que genera a nivell mundial especulació salvatge, misèria, esclavatge, guerres terribles, indicible violència i sofriment.
I després d’aquest projecte, què tens en ment?
El projecte iniciat a Rocaviva no me l’acabaré per anys que visqui. De fet, estic a la recerca d’ajudants i col·laboradors per poder continuar la feina. El resultat seria quelcom fantàstic, sens dubte únic. Falta ara que les autoritats tinguin la suficient perspectiva per adonar-se’n i ajudar el suficient. Catalunya és un petit país valent que, malgrat els obstacles sempre ha destacat, entre altres coses per la cultura i l’art. Al meu entendre, aquests són recursos molt importants de que disposem per poder continuar sent nosaltres mateixos i tenir una presència al món. Aquest convenciment ha estat un dels motors que ha guiat i guia la gènesi de Rocaviva, que ara es posa al servei de la Humanitat en general i d’aquest nostre país en particular.
Ara més que mai, convé transcendir inèrcies i divergències destructives, ajuntar energies, créixer plegats. És vital obrir la ment, cultivar la creativitat, realitzar projectes innovadors.
Voldria acabar enviant un missatge: si algú es vol fer amiga-amic de Rocaviva... les portes estan obertes. El nostre és un projecte en marxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada