ESCRITS

Piotr Kropotkine, 1842-1921, anticipant-se a la física quàntica i en concordança amb antigues tradicions orientals digué:

 “Todo proviene de una causa generadora de múltiples efectos, y todo a su vez se troca a sí mismo, en causa de otros muchos efectos, de tal manera que unas cosas influyen sobre las otras en una cadena que abarca al universo entero de uno a otro confín. Todo lo que es, todas las cosas existentes en éste mundo, los seres que constituyen el conjunto, por ahora indefinido, del universo, cualquiera que sea su naturaleza, grandes, medianas o infinitamente pequeñas, cercanas o lejanas, ejercen quizás sin saberlo y sin poder evitarlo, unas sobre otras, y cada una sobre todas las demás, una acción y una reacción perpétuas, que al combinarse en cada uno de los movimientos caleidoscópicos que ininterrumpidamente afectan al conjunto, constituyen aquello que llamamos la vida y la causalidad universales. ¡Llamad a esa causalidad lo infinito, lo absoluto, o Dios! si eso os divierte o consuela, pero no le deis otro sentido que el que acabamos de precisar, el de la natural combinación universal, necesaria, pero de ningún modo premeditada, ni prevista -por inteligencia alguna-, (???!!!)ni estable, pues permanece constantemente móvil y activa”.

 ELS CATALANS, EL SEGREST, LA POR I LA SÍNDROME D'ESTOCOLM

La por la coneixem bé. La Síndrome d'Estocolm és un estat físic i psicològic en què, la persona víctima d'assetjament o d'un segrest,  desenvolupa una relació dòcil o bé de complicitat amb el segrestador: a vegades, els ostatges poden acabar “alineant-se” amb els captors, justificar-los i fins i tot col·laborar amb ells.

També es dóna en casos relacionats amb sectes, violència domèstica i d’assetjaments variats ... on el segrestador exerceix un gran domini sobre la víctima, que acaba presentant una marcada submissió, dependència i aparent lleialtat envers l'agressor. Si el segrestat no acota el cap, és aniquilat.

Com s’explica el fenomen:

Primer, mitjançant la violència i la por, el segrestat queda derrotat i sotmès. Els segrestadors manen i els segrestats estan forçats a obeir. Violentats, humiliats i atemorits, es troben indefensos en poder dels segrestadors. Per tal de protegir-se i sobreviure, estan obligats a acatar la seva ideologia, normes i lleis, tot renunciant a les pròpies. Si algú es rebel·la és marginat, castigat i si convé eliminat. En això es basa el colonialisme.

Consolidada la situació, al temps que ho controlen tot i marquen el ritme, els segrestadors solen presentar-se com a salvadors. Així, sotmesos i confosos, els segrestats esdevenen, física i psicològicament, dependents de la voluntat opressora. Que, des de la seva posició de poder, fa tot el possible per eliminar la identitat dels segrestats i substituir-la per una altra, adient als interessos dels segrestadors.

Així intimidats, com dèiem, la majoria esdevenen víctimes passives i alguns fins i tot “fan mèrits”, podent arribar a identificar-se amb la causa i objectius del segrestadors, fins a l’extrem de col·laborar amb ells, cosa que els atorga determinats privilegis.

El cas de Rocaviva queda també emmarcat en aquesta explicació... (i encara a 2017 la meitat de Rocaviva està segrestada, prohibida l'entrada als visitants). Revoltant-se, desplegant llibertat i creativitat, no seguint els camins marcats i entregant-se a la seva veu interior,  l'artista en va patir durament les conseqüències i, per sobreviure va haver d'abandonar-ho tot... i buscar altres camins.

El segrestat pot ser un espai, una persona, un grup o un poble sencer.

Aquest és també el cas del poble català. Desprès de ser ocupats militarment el 1714, (i ja abans), els vencedors van arrasar... i durant 300 anys l'han sotmès a pressions poderoses i violències diverses, petites i grans. Han imposat el què han volgut. No és doncs “el Estado Español” un segrestador?... Sí, amb l’objectiu de poder continuar extraient substanciosos beneficis, econòmics i altres, ha fet i fa tot el possible per disminuir-nos, per aniquilar la nostre identitat, llengua, cultura... una mena de genocidi físic-psicològic-cultural..., i no som els únics, només cal mirar la “Història de España”... i tristament, la del món. Quanta violència!!! Quant sofriment!!! Quant trauma acumulat al llarg de generacions... i fins l'origen de la mateixa civilització!!!

Sí, durant generacions i fins ara, hem estat patint un segrest col·lectiu, físic, mental i espiritual. Com a catalans i com a humans. Que fa sinó el poder i la religió? Ningú s'escapa de la violència i de la por imposada  durant tants anys, durant segles i mil·lenis!!! Poc o molt, la por ens afecta a tots. Només cal observar-se i observar per veure'n evidència... La pandèmia continua! i posa en risc no únicament a les minories, sinó a tota la humanitat.

La ignorància, la por i la violència són una rèmora tòxica i greument limitadora, de la que és imprescindible sortir.

COM ALLIBERAR-SE DE LA POR, DE LA SÍNDROME I DEL SEGREST

Prendre’n consciència és el primer el pas. La claredat i obertura mental que això desvetlla, permet retrobar la lucidesa i valentia segrestada. Aquesta presa de consciència ja s’està realitzant!!! i Estem recuperant la nostre essència, dignitat i llibertat!!!... Això és positiu per cadascú i per tots, font de confiança i alegria!..., la confirmació de què anem per bon camí. Perseverar és la clau. A poc a poc i amb molts obstacles, un Nou Paradigma s'està instal·lant. De la seva consolidació en depen el futur de cada persona, del país i del món.

Per poder créixer i florir, ho hem de tenir clar: cal ser impecables i constants.

És comprensible que molta frustració i ràbia, somorta o evident, romangui en molts segrestats... però hem de ser capaços de, amb intel·ligència i pacíficament, transcendir aquest sentiment negatiu, que no ens beneficiaria a nosaltres ni a ningú. Posar-se al baix nivell dels segrestadors és el pitjor que podríem fer. Cal demostrar cultura democràtica, educació, serenitat, respecte i altitud de mires. 

Es tracta de, havent aprés la lliçó i decidits a no tornar a caure en captiveri, avançar valents!... i, especialment important: reactivar, cultivar els nostres millors potencials. Mantenir-nos desperts, estar atents... Cor i ment oberts, ser creatius!

Que un poble segrestat hagi sobreviscut a tanta agressió durant tant temps i que s’estigui recuperant, dona fe de la força del nostre esperit i de la legitimitat que ens assisteix. Cal mantenir-nos ferms en les nostres justes reivindicacions, basades en el sentit comú i clarament reconegudes en la Declaració Universal dels Drets Humans.

No es tracta de lluitar contra ningú, sinó a favor dels nostres drets i llibertats.

Tenim models: Luther King, Gandhi, Mandela, Xirinacs... Si seguim aquesta línia tot anirà bé..., per nosaltres i vers un món millor.

Amb valentia, bon amor i bon humor, entre tots ho farem!

LA CASA DEL RACÓ

carmejant.blogspot.com

 El matí de tardor era suau;  el Cadí se'ns oferia en tota la seva esplendor hivernal emblanquinat per les primeres neus des del laberint de Rocaviva. Aquest és un indret muntanyenc proper al municipi de Músser,  entre l'Alt Urgell i la Cerdanya, on a través dels anys, el seu creador i escultor, en Climent Olm, ha aconseguit materialitzar la idea de fer d'aquest espai natural un lloc de contemplació artística, un lloc de reflexió personal, un espai on natura i consciència es retroben, on en cada pedra treballada hi podem trobar alguna petja que ens acosta al pensament primitiu i universal. Algunes peces ens transporten a l'art dels pobladors precolombins de Nordamèrica, als totems de la Columbia Britànica que havíem contemplat en alguns dels nostres viatges o a les peces rituals de les civilitzacions centroamericanes. En tot el passeig es respira la confluència d'aquell pensament antic imprès en totes les cultures més enllà de religions i dogmes i amagadíssim - però existent - , en la consciència de la nostra civilització tecnològica
.

En tot cas, l'efecte de l'experiència del passeig pel laberint és el descobriment d'aquesta consciència d'unitat amb la natura, amb els altres éssers i amb tu mateix. I també la consciència de la necessitat d'un nou humanisme que sigui capaç de recuperar la fe en nosaltres mateixos. L'escultor t'acompanya pel laberint, però la seva presència és gairebé imperceptible, diria que invisible. Es tracta que siguis tu mateix qui  interpreti i qui descobreixi les petites peces amagades, les que no ocupen grans espais, les que no són evidents. Metàfores tot plegat de fer parada en els nostre quefers i saber veure-hi més enllà de l'evidència, saber veure per viure amb consciència i plenitud.